Nova mirada als anys 50 i 60

Humà, massa humà

CaixaForum Barcelona

Fins al 20 de febrer

Entrada gratuïta

El Gran Desnudo d'Antonio Saura acull el visitant de CaixaForum com un màrtir modern, amb les pinzellades enèrgiques en blanc i negre de l'autor, que evoquen els sants crucificats del barroc espanyol. L'obra de 1960 forma part d'un conjunt de 75 pintures, especialment representatives de l'art des de la postguerra, que la Fundació La Caixa va adquirir amb l'objectiu de proporcionar un context històric a la seva col.lecció d'art contemporani, que comprèn des de la dècada del 1980 fins a l'actualitat.

Les obres mestres de conjunt primigeni, que pràcticament no s'han mostrat mai a Barcelona, s'exhibeixen a CaixaForum, en el marc de la mostra Humà, massa humà, que ofereix una àmplia visió de la creació a Espanya, als anys 50 i 60, dominada per l'informalisme i l'abstracció. "La gran majoria d'aquestes obres es van comprar a l'estranger i van ser molt difícils d'aconseguir. Va ser una recuperació de patrimoni en tota regla", indica Nimfa Bisbe, directora de la col.lecció.

CaixaForum revisa la seva col.lecció 'Humà, massa humà'

L'exposició, oberta fins al 20 de febrer, es proposa oferir una lectura allunyada de la historiografia tradicional i un plantejament diferent del de les anteriors revisions de la col.lecció. En aquest cas, els grans protagonistes són els gestos iconoclastes i les relectures iròniques dels mestres de la pintura espanyola. Així, Picasso reinterpreta Las Meninas i a la vegada és parodiat per l'Equipo Crónica; Saura evoca les figures de Juan Carreño, retratista a la Cort Espanyola del segle xvii; i les pintures matèriques de Millares oscil.len entre el sentit tràgic del barroc i el territori purament plàstic de l'experimentació tècnica.

"Encara que hi ha artistes de primera fila, és una mostra d'obres i no d'autors. Per això hem demanat préstecs molt concrets, com l'última Menina de Picasso, que representa la seva dona Jacqueline i ha sortit del Museu Picasso en comptades ocasions", explica el comissari Valentín Roma, responsable del Pavelló Català durant la passada Biennal de Venècia. També formen part d'aquests excepcionals préstecs la sèrie Història Natural, que Tàpies va pintar amb tinta xinesa a París el 1950, i El rostre de la guerra, un dibuix que Dalí va pintar com a atrezzo per a una pel.lícula de Fritz Lang, que no es va arribar mai a filmar.

Entre els elements innovadors, el comissari destaca també "la paradoxa cronològica". "Normalment, els anys 50 es consideren més propers als 40, i els 60 als 70. En canvi, abordant conjuntament els 50 i els 60, apareixen nous ressorts i visions inesperades", assegura Roma. L'exhibició es completa amb un programa de pel.lícules, que es projecten en una mena de còmoda cova hexagonal instal.lada enmig de la sala d'exposicions i no en un auditori, en el marc de les activitats complementàries, com és més habitual..., una altra manera de marcar la diferència.