Tecnologia i democràcia

Martin Heidegger, que va morir l'any 1976 i que, per tant, no va veure gaires més "noves tecnologies" que el ventilador, la nevera, la ràdio o la televisió, va escriure diversos opuscles sobre el fenomen general de la tècnica, en tots els quals acabava postulant que la humanitat estarà perduda el dia que ja no es pregunti pels avantatges que reporta al benestar dels homes el desenvolupament de la tècnica i els desavantatges que ella mateixa comporta per al concepte de "dignitat humana". És sabut que Heidegger va rebutjar la ciència i la tècnica només en la mesura que distreien els homes de la filosofia, la qual, com encara sembla clar, és el camí ral per aconseguir una vida digna abans de l'enorme indignitat de la mort: això és l'essencial de l'Humanisme, ara eclipsat.

'No és segur que tenir un accés universal a la informació democratitzi'

Avui no hi ha una sola persona al món, de l'edat que sigui, que no lloï els extraordinaris beneficis de les noves tecnologies sense aturar-se a pensar, ni per atzar, si aquests ginys ens han humanitzat, o no, més que qualsevol altra de les coses que humanitzen els homes: des de la cal.ligrafia fins a la literatura, de les belles arts a la música, de la contemplació a la religió. Donem per fet que el món viu en una fase tecnològica, i hom semblaria reaccionari o carca de primer pla si posés el crit al cel defensant antigues formes de transmissió dels coneixements i del saber. Però és possible que, ben analitzada la cosa, aquests tres factors esmentats, o quasi —informació, coneixement, saber—, s'organitzin, en tota bona epistemologia, d'acord amb aquells versos del poema de T. S. Eliot, Choruses from "The Rock", que deien: "Where is the wisdom we have lost in knowledge? | Where is the knowledge we have lost in information?", és a dir: "On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement? | On és el coneixement que hem perdut amb la informació?"

Aquesta és, sense que sigui citada, la pregunta retòrica que plana damunt les pàgines del llibret de Robert Darnton, Digitalitzar és democratitzar?, traducció perfecta de Martí Mas, Barcelona, Arcàdia, 2010. En tres articles no gaire separats en el temps, "Google i el futur dels llibres", "El paisatge de la informació" i "Digitalitzar, democratitzar", Darnton —autor de desenes de llibres magnífics sobre la història del llibre i la lectura, i actual director de la biblioteca de la Universitat de Harvard, que ha cedit una part important del seu fons perquè sigui digitalitzat—, analitza els beneficis que ha comportat internet per a la difusió d'una cultura impresa que, fins aquest moment, només es podia consultar quan un es traslladava al lloc en què els llibres reposen des de fa segles: les biblioteques. Google significa, certament, una mena de recuperació de la "memòria historicoliterària", i posa a l'abast domèstic milions de llibres i documents perquè s'hi pugui treballar, a qualsevol racó de la terra o gairebé.

En aquests articles, Darnton és de vegades crític, però de vegades cau en la beateria que és pròpia dels defensors a ultrança d'internet. Quant al primer, creu que "ja podem fer realitat l'ideal de la Il.lustració", sense tenir present que la Il.lustració es va fer més sobre la base del debat i de la conversació sàvia que de l'acumulació de dades. Al segon, rellisca quan diu que "els estudiants moderns i postmoderns fan la major part de les recerques amb l'ordinador", oblidant l'estadística que diu que una bona part d'aquestes recerques són plagis discrecionals. Al tercer, defensa la bella idea que sempre serà millor tenir un llibre de debò a les mans, sobre la falda, que llegir-lo en una màquina; però assumeix tranquil.lament que digitalitzar és, en si mateix, equivalent a democratitzar. Potser s'equivoca. Potser la democràcia només és imaginable en un lloc en què, més o menys digitalitzats els coneixements o les informacions, els ciutadans serien, agafats d'un en un, sobirans absoluts de l'intel.lecte i del discerniment.