L'època dels 'psuqueros'

ELS ANYS DEL PSUC

El partit de l'antifranquisme (1956-1981)

Carme Molinero i Pere Ysàs

L'Avenç

392 pàgines. 23 euros

A vui els euros són una moneda, un PC és un ordinador personal i difícilment hi ha menors de 50 anys que sàpiguen donar un significat concret a expressions com "espais de llibertat" o "forces del treball i de la cultura". Fa només 30 anys els euros eren un corrent del PSUC, un psuquero era un militant comunista i el PC era el Partit Comunista. Tot plegat en pocs anys, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) ha esdevingut matèria absolutament històrica, tot i que forma part de la cultura política més recent del país i que segur que és un referent per a sectors de la classe política. Només això justificaria suficientment l'aparició d'Els anys del PSUC, dels historiadors Carme Molinero i Pere Ysàs, un llibre que prova d'explicar què va ser aquell partit des dels anys 50 fins a la transició, conjuntura política que el va deixar fora de joc i el va portar a la pràctica desaparició.

El llibre de Molinero i Ysàs sobre el PSUC omple un buit força important

La mà de Carrillo es veu: les decisions del PSUC depenien dels girs previs del PCE

Certament, és curiós que la història d'un partit tan important en la nostra història contemporània no disposi encara d'una monografia àmplia i completa. De fet, la biografia que fa anys va fer Miquel Caminal de Joan Comorera (Joan Comorera i la revolució democràtica) és l'instrument més útil per aproximar-se als anys de la Guerra Civil i la postguerra; i l'estudi de Carme Cebrian (Joan Comorera torna a casa) és l'eina bàsica per entendre l'organització i els seus militants en les dècades posteriors. Per això el llibre de Molinero i Ysàs omple un buit important, tot i que no exhaureix el tema. D'entrada, perquè els autors expliciten que el seu objectiu és explicar "els factors que permeten comprendre el paper que va arribar a tenir el partit dels comunistes de Catalunya en la societat catalana durant els anys seixanta i setanta del segle XX", més que no pas analitzar la vida interna del partit i els debats que va haver de viure. Tanmateix, no li escapa a ningú que aquests dos eixos s'entrellacen en moltíssimes ocasions, de manera que les decisions en clau interna sí que tenien conseqüències sobre l'acció militant i el ressò social del partit, com es va demostrar en la crisi que va portar a la ruptura del partit el 1981.

Més enllà d'aquesta decisió, el llibre permet resseguir de forma ben documentada el fil de l'acció política del PSUC, i especialment de la seva presència en el moviment sindical, estudiantil, professional i veïnal en un plantejament polític aleshores innovador que es va demostrar molt eficaç en la lluita contra el franquisme i que va situar el partit en el centre de múltiples manifestacions de l'antifranquisme; malgrat això, segurament el subtítol del llibre (El partit de l'antifranquisme) és exagerat, senzillament perquè l'antifranquisme era més plural. I també perquè una afirmació tan contundent necessitaria complementar-se amb una anàlisi dels altres agents polítics concurrents; de fet, si el paper del PSUC va ser especial era perquè la societat catalana vivia uns determinats canvis socials, i perquè sectors com els professionals o els catòlics antifranquistes també tenien aquí una significació molt específica.

Una altra qüestió important que el llibre subratlla és la relació entre el PCE i el PSUC, o més concretament, la identitat estratègica que van mantenir durant una bona part d'aquells anys. La mà de Santiago Carrillo apareix constantment, i les grans decisions del PSUC dirigit per Gregorio López Raimundo es veuen encaixades enmig dels girs que feia prèviament els congressos del PCE, veritable referent teòric. La història psuquera en aquests anys és tan intensa que els autors han d'anar passant d'un a altre tema ràpidament, fins arribar a la segona part del llibre, dedicada als anys de la Transició, en què la irrupció pública del partit i la necessitat de resituar-se en el nou panorama polític fa especialment complicades les coses, més encara si cal ocupar espais institucionals, participar en grans acords, com el constitucional i l'estatutari, o processos com els pactes de la Moncloa, que generen significatives controvèrsies internes en una militància que creixia espectacularment i que havia d'assimilar tots aquests canvis a un ritme vertiginós.

Un munt d'elements aboquen el partit a la crisi del Cinquè Congrés, que va descavalcar Antoni Gutiérrez Díaz de la secretaria general, i posar de manifest diferències notables, però potser no insalvables. Tanmateix, la gestió immediatament posterior al congrés va generar el fraccionament cada cop més irreconciliable entre eurocomunistes i leninistes, i els anomenats prosoviètics, en una dinàmica d'enfrontament entre la direcció sorgida del congrés i l'anterior. Va ser aleshores quan sí que es va gestar un trencament traumàtic, que de fet tancava l'etapa en què el PSUC havia estat una organització important en el panorama català.