El crim del caixer es fa novel.la

Dos joves de 18 anys i un menor van calar foc a una sense sostre, Rosario Endrinal, en un caixer automàtic a Sant Gervasi. Abans, l'havien pegat. El crim, el desembre del 2005, va commocionar la ciutat. Els nois, de bona família, no tenien problemes, aparentment. La càmera de seguretat va enregistrar alguns dels seus moviments. Sortien rient del caixer. Aquells dies s'estava a Barcelona l'escriptor holandès Herman Koch (Arnhem, 1953). Va quedar tan colpit com tothom. Es va fer preguntes: qui en són els pares? Com ha pogut passar? D'aquí va sorgir l'espurna per escriure El sopar / La cena (Amsterdam / Salamandra). "Sempre diem que una cosa així no ens pot passar a nosaltres. Els nois eren molt reconeixibles. Si haguessin estat caps rapats o d'una minoria ètnica hauria estat diferent. Un d'aquests pot ser el meu fill, em vaig dir". Fins a on poden arribar uns pares per defensar els seus fills? Aquest és el quid de la novel.la. Com si es tractés d'una obra de teatre, la novel.la passa durant un sopar. Els dos matrimonis pares dels nois es troben en un restaurant de luxe a Amsterdam, d'aquests que s'han de reservar amb tres mesos d'antel.lació, de plats grans i racions petites. Koch fa una paròdia vitriòlica. Serge i Babette i Paul i Claire (els dos homes són germans) han reconegut els seus fills en un vídeo de la càmera de vigilància que van passar per televisió. Però cap d'ells sap ben bé què va succeir, el que en té més idea és en Paul, el narrador. "Són quatre adults i cadascú té la seva opinió per raons diferents". Però tot ho veiem a través dels ulls d'en Paul. Al principi, en Paul cau molt bé, però a poc a poc veiem que és violent, que fa anys que no té feina, que li va donar una pallissa al director de l'institut on va el seu fill, que li va tirar una cassola cremant al Serge..., a estones sembla filofeixista.

'La frontera entre el que és divertit i el que és condemnable és avui molt fràgil'

"Per mi el més important de la novel.la és el punt de vista. Vaig escollir en Paul com a narrador perquè és ben poc fiable. No diu mai tota la veritat, encara que progressivament va explicant coses al lector".

Explica, per exemple, que el seu fill va liderar l'atac a la indigent, que també té gravat al mòbil un vídeo en què es veu com ell i el seu cosí maltracten un indigent a l'andana d'un metro, que no permetrà que el seu fill se senti culpable, que comprèn que la sense sostre era un destorb... Ens assabentem també que té problemes psíquics i que ha de prendre medicació. "En Paul no és un feixista, està malalt. Cada lector el veu com vol. A uns, els sembla simpàtic i hi ha qui el considera un psicòpata. És algú que fa i diu el que pensem molts i que no ens atrevim a dir". "Els pares poden donar la vida per un fill. La Claire, la seva dona, en el fons és més dura i radical que en Paul. Ella, per un fill, mataria".

Per què uns nois que no tenen problemes són tan violents? "Ho fan perquè ho poden fer. Tot es penja a internet. A la televisió hem vist molts programes on la gent es pega, el nen que cau a la piscina i la família que ho filma. Em demano quants pares inciten els seus fills a fer aquestes coses per sortir a la tele. L'empenyem a la piscina i ho pengem a internet. Es graven coses que moralment no es poden tolerar. La frontera entre el que és divertit i el que és condemnable avui és molt fràgil".

Koch va viure a Barcelona als anys vuitanta. "Volia viatjar, sortir d'Holanda. Vaig anar a Madrid, a Lisboa, però la ciutat que em va agradar més va ser Barcelona. Hi vaig venir per un parell de mesos i m'hi vaig quedar sis anys. La meva dona és espanyola". Ara viu a Amsterdam i viatja sovint a la capital catalana perquè hi té parents.