La Gràcia del Víctor

Probablement, el Víctor Nubla no es deu dir Víctor Nubla, però seria groller demanar-li. De fet, tant és, perquè Víctor Nubla és un nom extraordinari. Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és un músic improvisador i amant de tot el que sigui mínimament experimental i lliure. Però, a més a més, Nubla és agent cultural, conferenciant, organitzador del festival LEM que comença aquests dies, creador de Gràcia Territori Sonor, l'associació que impulsa les més diverses activitats artístiques vinculades amb la poesia, la improvisació musical, la tutela de nous artistes i una infinitat d'activitats.

El Víctor també és escriptor, amb una llarga llista d'obres curtes que, si bé no arriben a la quantitat de discos editats amb Macromassa —el seu grup de sempre i el primer que va publicar material autoeditat a Espanya—, sí que són una mostra d'una activitat imparable. Per si no fos prou, és col.leccionista de peces de puzle trobades al carrer, també va fer una col·lecció de llumins basant-se en l'atzar i la monstruositat; però, per damunt de tot, és un ciutadà de Gràcia, on ha viscut sempre i d'on gairebé només en surt per fer concerts o conferències. Gràcia és la seva ciutat, i li dedica tot el temps mentre va teixint una xarxa d'amistats. Un seguit de persones en parlen en aquestes pàgines. Una altra manera de conèixer-lo.

Joan Ramon Guzmán (1951). Grafista, director d'art, portadista, president de Gràcia Territori Sonor, amic:"El vaig conèixer al primer concert de Macromassa el 1976, al Màgic, érem 25 a la sala. Era, i encara ho és, una nova proposta, un paio amb un clarinet i un altre amb un audiogenerador apartant-se de la música convencional. Era, i ho continua sent, postindustrial, improvisador, punk, tot plegat força experimental i amb molt sentit de l'humor.

Durant molt de temps, vaig portar la imatge de Gràcia Territori Sonor, però, des de fa quatre anys, és ell qui la porta. És una imatge molt consegüent amb el contingut, i té coses del surrealisme, dadaisme, situacionisme i molta psicodèlia.

La seva obra literària complementa la seva música. Molts músics com Llorenç Barber, Cage i Stockhausen han escrit, i crec que és una manera de prendre distància sobre ells mateixos. Fent música més o menys experimental és fàcil d'acabar pontificant, així que l'escriptura amb humor t'ajuda a no creure gaire seriosament en tu mateix.

No té carnet ni de moto ni de cotxe, però li agraden les carreres de cotxes. Per influència paterna, sens dubte. No surt mai de Gràcia i, quan ho fa, és per anar a un altre lloc de la ciutat i afirma: 'me'n vaig a Barcelona'.

És un bon cuiner. Onda Pla: cuina senzilla, planxa, arrossos, etc."

Rafael Duyos (1958). Dissenyador de software musical i constructor del primer sintetitzador gracienc, anomenat Duy.

"Anàvem a la mateixa escola. El primer que recordo d'ell és un dia que jo duia un jersei amb cremallera oberta: me la va tancar tot dient-me: "Tanca't la bragueta". Va ser el nostre primer contacte.

Com que als setanta un moog costava uns diners que no tenia, vaig construir el meu propi sintetitzador. Em demanava coses ben estranyes, audiogeneradores, no li interessaven aparells amb teclats sinó amb botons; no parlava de notes musicals, sinó de sons, de timbre. Em pensava que era boig. El vaig entendre al cap de 30 anys. El Víctor va dissenyar el que va ser el logo de la meva empresa durant molt de temps, i també va tenir la idea que l'empresa es digués Duy. Gràcies a ell, la meva firma és de les poques que tenen un domini a internet amb només tres lletres: duy.com.

La seva música té un gran sentit audiovisual, genera estructures i ambients molt suggestius.

No li interessa ser un més, vol ser ell mateix."

Juan Crek (1956). Músic, és el 50% de Macromassa, amic:

"El vaig conèixer als 6 anys, al col·legi La Salle de Gràcia. Ens van unir les fílies musicals (so Canterbury, Soft Machine, Henry Cow i King Crimson). Teníem en comú ser molt de barri. Sempre he pensat que els saxons formen els seus grups per afinitats de barri, mentre que els llatins acostumen a ser més mercenaris. Tots dos sempre vam estar units pel barri. Ens vam fer un món a mida amb Poe, Philip K Dick, etc.

Als setanta, Gràcia era un poble. D'aquí ve el localisme de Nubla.

El Víctor ni va néixer músic ni ha decidit de ser-ho. No ho deu saber ni ell mateix, però crec que va néixer músic i va decidir no ser-ho per tornar a ser músic.

Macromassa va néixer en un viatge en autoestop en què ens vam quedar sense diners. Anàvem cap al poble dels seus pares, a Salinas del Manzano (Cuenca). Vam passar dos dies sense dormir i envoltats de naturalesa. Allà vam decidir que crearíem un grup que emulés tot el contrari de la natura: els sons de la ciutat, en particular del metro. Vam fer una mena de grup punk format per dues persones que no sabíem tocar.

Fèiem servir els aparells musicals construïts per Rafael Duyos perquè, com que érem un grup que imitava sons, no ens interessaven les notes, sinó els sons, això que ara se'n diu textures.

Penso que el nostre dadaisme ja ve de l'escola, vam tenir uns professors amb un humor irònic, una mica dèspota. Els nostres pares també són molt irònics.

La idea que l'estudi és un instrument és una de les grans idees del Víctor. Música, escriptura, organització d'actes culturals... tot és el mateix, tot és Víctor Nubla."

Katy Phipps (1965). Artista plàstica, sòcia de la galeria Eat Meat, exdona:

"Crec que va estudiar disseny perquè als anys setanta l'escola Elisava era una de les poques escoles de mentalitat oberta de Barcelona. Era una manera d'estudiar història de l'art i de trobar resposta a totes les seves inquietuds. Hi va aprendre tots els ismes que l'han influït: dadaisme, brutalisme, surrealisme, situacionisme... És dels que agafa una mica de tot arreu per construir un discurs molt personal.

És una persona molt mental i cerebral, sempre sap què fa i les raons per què ho fa. És romàntic, creu en l'associacionisme, en l'acció de cèl·lules petites, en l'autogestió. Marca el seu propi camí. La gent l'idolatra, i després alguns el baixen del pedestal. No és culpa del Víctor, més aviat de les persones que actuen així. Dóna molt i rep molt. No és una ONG. Jo crec que, més que ser músic, és una persona que ha volgut ser músic.

En l'escriptura fa servir el pensament lateral, és barroc i laberíntic. És molt original. Té un llenguatge escrit que és un bisturí.I, com a grafista, té una personalitat molt marcada i un punt vintage però fent servir tècniques modernes. És molt contemporani. Recorda potser algunes obres del Max Ernst de Los Siete Elementos Capitales.

El cas és que et sentis incòmode, com si intuïssis que hi ha alguna cosa que no encaixa, que s'escapa de la normalitat, d'allò previsible. Recordo que, llegint Dalí i els seus conceptes sobre localisme i universalisme, em va dir que pensava com ell sobre aquests temes."

Manuel de Val (1956). Artista plàstic i conceptual, col·leccionista de reproduccions de la Mona Lisa, amic:

"És un artista que es mou en els marges, tot i estar perfectament integrat al barri. És romàntic, sensible i la imatge que té (ulleres negres d'estil John Lennon, roba negra i mal afaitat) no n'explica la tendresa. Sempre et recomana un llibre, un disc, un lloc per fer el vermut. Fa una acció social encomiable.

De la meva obra li interessen el sentit de l'humor, la ironia, la transgressió i els meus heterònims. (De Val produeix molta obra sota noms ficticis com ara Cesc Galindo, Gary Stockton, etc.). Té una capacitat increïble per connectar els temes més diversos enllaçant-los en un discurs coherent, cosa que és una mostra indubtable d'intel·ligència. Algun dia li faran una estàtua al barri. De mida natural i per subscripció popular."

Sebastià Jovani (1977). Escriptor. Nubla és un personatge de la seva novel.la Emulsió de ferro. Treballa a Gràcia Territori Sonor, amic.

"El vaig conèixer cap al 2004, quan jo treballava de cambrer a Can Juanito, que ara és tancat. Ell arribava tard, amb la cuina gairebé tancada, menjava, marxava molt tard i no deixava mai propina. En puc destacar que el primer contacte amb ell no resulta fàcil ja que observa molt abans d'actuar.

És com un agent doble: coneix l'administració, en rep subvencions però no perd la legitimitat per criticar-la (el festival LEM que organitza GTS rep un 50% de subvenció de l'administració).

Des que va començar Gràcia Territori Sonor al 1996, ha col·laborat amb tota mena d'administracions locals, autonòmiques i estatals: socialistes, tripartit, populars i convergents. Els canvis polítics no li fan por i l'objectiu és molt clar: popularitzar el context de la música experimental.

El que més li molesta de la seva relació amb l'administració és haver de repetir el mateix cada vegada que canvia el responsable de torn: repetir que GPS va néixer al 1996 en el marc del Simposi Europeu de Música Experimental; explicar el localisme i l'universalisme —dues cares de la mateixa moneda—; la importància del teixit cultural i de la promoció en un territori de les músiques experimentals... Penso que és cansat explicar un projecte que ja està legitimat per anys de pràctica i de resultats al carrer.

Com a escriptor, és humorístic sense ser burleta, és rigorós sense ser fred, fa pensar una mica en els dadà. M'agraden els girs de les seves històries, la seva manera d'escriure tot allò que fonamenta en l'observació. Té un punt Perec, un dels seus escriptors favorits.

De tota manera, el Víctor Nubla que més m'interessa és el conversador. És brillant, intel·ligent, afinat i precís. I té molt de sentit de l'humor. I, a la feina, és metòdic i organitzat fins a extrems absoluts."

Sergi Jordà (1961). Doctor en informàtica i comunicació digital, creador del React Table, músic:

"El vaig conèixer al 1978, a les portes de l'antiga escola de música del Zeleste, a Platería, a les 17 h. Ho recordo molt bé. Li vaig demanar si estudiava allà. Em va respondre: 'Jo no estudio, publico discos'. Va ser un pèl arrogant.

El que més m'atreu d'ell és el seu cap, no crec que sigui un gran instrumentista. La seva música té un to naïf molt accentuat.

No li interessa la tecnologia de manera especial, i a mi tampoc. No ha fet servir la React Table. Una vegada la va veure funcionar i només em va dir: 'No està malament'.

La seva literatura és molt personal, està marcada per una hiperlògica que porta al surrealisme més estricte. Em recorda els escriptors científics, no perquè parli de ciència, sinó per la seva aproximació a l'objecte de la seva escriptura.

Quan vaig anar a viure a Madrid, vaig poder connectar dos grups experimentals. Clónicos (on jo tocava) i Macromassa. Va ser una heroïcitat en temps no digitals.

Estem treballant en un projecte conjunt que es basa a fer música ambient per a espais tancats que canvia en relació amb el trànsit i el moviment del públic."

Simó Calvo (1963). Director artístic de l'agència de comunicació Avalanche, amic.

"Trobo que la imatge que dissenya el Víctor per al LEM és molt personal, poc típica i en consonància amb el contingut del festival. M'agraden molt els dibuixos com d'enciclopèdia antiga.

D'ell em commou l'entusiasme, el constant procés de creació i difusió, l'energia inesgotable.

Hi tinc una relació com les d'abans. No quedo, me'l trobo pel barri. És un conversador extraordinari i inesgotable i dels pocs que no ha perdut el costum d'explicar acudits."

Toni Moranta (1963). Artista plàstic, amic.

"El conec des del 1994. Coincidíem a l'Heliogàbal escoltant música. És un personatge de barri, un veritable agitador cultural, un veí en el sentit més ampli de la paraula. No se'l considera el 'rar', sinó com un activista cultural, un difusor d'idees i activitats.

Acostuma a venir al meu estudi a escoltar jazz i a conversar. El que més li agrada de la meva producció és una reproducció del Jardí de les Delícies on he connectat el cel i l'infern amb una locomotora on hi diu Santa Fe. L'obra es titula Papamóvil. Treballo amb foc i amb posidònies que el mar i els corrents converteixen en boles el·líptiques. Com el Víctor, treballo amb l'atzar."

Lucy Tcherno (1985). Mànager de Macromassa i responsable de producció de Gràcia Territori Sonor:

És el cap més singular que he tingut en la meva vida.