Andreu Vidal retorna
Nét i renét de glossadors de Mallorca (poetes populars sense escriptura, sarcàstics i de combats de festa), Andreu Vidal (Palma, 1959-1998) de petit ja dictà els primers versos a sa mare i, als 17 anys, els seus professors li editaren el primer poemari. Ho recorda el seu amic i també poeta Àngel Terron, qui l'admirà i l'enyora, un més a la bancalada de dones i companys sense dol i supervivents dels vertígens i empits dels 70-90.
Fa poc, a la seu de l'Institut Ramon Llull a Ciutat, s'oficià un homenatge per a la presentació d'un plec de traduccions de Vidal en castellà, Huesos de sol, a tall d'antologia bilingüe que Juan Bufill féu per a Rosa Cúbica; aquesta obra la tapa una imatge de ceràmica clivellada de Miquel Barceló, amic del poeta i que li féu una portada a Necròpsia (1984).
Karen Müller i Margalida Pons, creadores i dues ànimes que serven molt de prop l'home i l'autor, ja organitzaren el volum de l'obra completa per a Edicions del Salobre, Obra Poètica i altres escrits (1998), la qual té un frontis d'un altre confrare, el pintor Rafel Joan.
"No accept la dessacralització de la poesia ni de la filosofia: jo actuo en aquest àmbit", digué Vidal des d'un vídeo tret de l'exprograma del Canal 33 Stromboli. Eixut d'expressió, boca marcada, ulls ocults en vidres negres i sempre ennigulat en fum. Ell, conservat a la pantalla, recità amb veu greu uns poemes d'inici del procés de vindicació. Atent a primera fila, el major dels poetes vius, Tomeu Fiol; darrere de tot, Pere Pla, qui casà la seva música postpunk amb els versos del seu amic que mai no estudià acadèmicament i que es mal guanyà la vida com a delineant. "Una nit pujà a l'estudi on assajàvem i, per tocar una de les cançons sobre la seva lletra, li vaig deixar un baix. Acabà amb els dits sense pell, encetats", recorda Pla. A l'altre costat de la saleta del Llull, més gent de la tropa: el dibuixant Pere Joan o l'articulista Josep Maria Llauradó, darrere el professor divulgador de la poesia Toni Artigues o el rar Toni Estrany, devora un outsider Tià Vidal. La comunió la presidí la professora exconsellera Baíta Galmés amb ulleretes.
El poeta Andreu Vidal serva els ingredients per a la mitificació justa d'una veu cabdal i de culte, d'un maleït i hermètic, emperò el personatge no ha enterrat la personalitat literària tan singular, generadora d'idees certes i crues imatges amb ritmes. Tot en una vida breu, morí abans dels 40 anys, "sobtadament després d'una nit d'alcohol i retxes" quan estava en procés de reconstrucció, al qui féu un cràter dolorós a la memòria el doble suïcidi al bosc del seu amic poeta Andreu Cloquell i l'al.lota Maria Antònia Padró. Es casà i trenca aviat amb Isabel Olesti i el marcà també la mort de Miquel Olesti, segons els analistes.
"Qui estima la veritat només troba la llum si, com l'espelma, és el seu propi combustible i es consumeix a si mateix". Amb aquest aforisme-manifest sufí persa engolit com a norma, envestí la dèria de la visió literària de la mort, escapçada en el primer joc de les experiències psicodèliques, les lectures de Nerval, Celan, Vinyoli, Josep Vicenç Foix i les referències de pes d'aquests autors.
Cercant un cert caràcter sacerdotal del poeta que, segons Josep Maria Lluró, trescava una poesia "amb una enorme violència" com "una humana protesta contra la violència anterior" on l'autor "va establir un combat agònic, un èpic combat contra la vida, entesa com un caos magmàtic i exuberant".
Juan Bufill no havia traduït mai abans cap altre llibre de poesia i trobà la veu "obscura i solar, tenebrosa i lluminosa, molt dura i tendra, musical i trencada". Va dir que Vidal "resisteix la traducció" i que les seves imatges són intenses; "entre la tradició salvatge i el rigor de la literatura que surt de la negror en un renaixement lluminós". L'editor Alfonso Alegre referma que l'obra d'aquest escriptor és "de la que no fa frontera de l'idioma i que dialoga amb la poesia universal", mentre que Pere Joan Martorell, editor de l'obra general i també poeta, veu els versos com una part de la Bíblia, "sempre a mà".
