Narrar les pròpies arrels

ÀNIMA DE BOLERO

Isidor Cònsul

Editorial Empúries

144 pàgines, 16 euros

En la introducció al conjunt de relats breus que configuren aquest llibre, Isidor Cònsul revela un instint comú a tot bon editor: sentir la necessitat imperiosa d'escriure. Per bé que ja havia publicat uns quants contes —sobretot en llibres col·lectius nascuts arran de les anuals Trobades d'Escriptors al Pirineu—, la major part de l'obra literària de Cònsul pivota sobre una fèrtil tríada formada pel dietari, la memorialística i la investigació literària. Com en una continuïtat del Tractat de geografia (2008), definit per un transvasament continu entre vida i literatura, Ànima de bolero reuneix l'obra més marcadament de ficció de l'autor. Al capdavall aquests contes bé podrien ser considerats embrions de novel·les, que l'editor, lliurat a la seva professió absorbent, va jibaritzar tot conjuntant-los en una unitat espiritual i estilística: narrar l'antic món d'Espès (Ribagorça), el poble del seu pare, per així "anar definint el mite de les pròpies arrels".

La mort prematura de Cònsul (1948-2009) obliga a interpretar la força narrativa d'Ànima de bolero com una prova de les potències truncades d'aquest autor. Cònsul va consagrar-se a la tasca d'editor, i també va ser crític literari, articulista, docent i especialista en l'obra de Verdaguer. Els relats —escrits en un llenguatge col.loquial, viu, ric, directe, atapeït de formes lleidatanes— recreen situacions protagonitzades pels maquis, pels combatents carlistes, pels estralls de la Guerra Civil, per damnificats d'un món rural marcat per la duresa. I en un canemàs teixit per personatges que reapareixen al llarg de diversos relats es confegeix una crònica dels mons desapareguts de l'antiga ruralia així com de les misèries de la Guerra Civil espanyola, explicada des dels termes d'una geografia tant concisa com íntima: a partir de la casa pairal de Ca de Lluvic a Espès fins a Bellpuig. En aquest llibre Cònsul revela de nou els seus dots de gran observador de la realitat. I també constata que la base primordial de la seva narrativa de ficció és (i hauria estat) la recuperació dels mons debolits, la reconstrucció dels substrats d'una memòria que oscil.la sàviament entre la realitat prosaica i la llegenda. Contes com Faquín —on la veu narrativa superposa passat i present—, Aigua d'espernallac —on es relata una història d'amor il·lustrativa dels grillons que imposaven les fèrries convencions morals durant la postguerra—, l'homònim Ànima de bolero —en què a través d'un ús formidable de l'efecte de la suggestió el lector queda penetrat per les dures condicions de vida a pagès a meitat del segle anterior— o el magnífic Els reis de França són artefactes narratius fonamentats en unes vinyetes facetades que permeten la reelaboració d'una memòria col·lectiva. La memòria, tal com ratifica aquesta breu però intensa obra de ficció, és potser l'únic temps adequat per conjugar el retorn a les pròpies arrels. Ànima de bolero és un bell istme entre la memòria essencial i l'esbós dels mons que hem perdut amb la mort d'Isidor Cònsul.