Primer Dostoievski

En un passatge de l'entrevista que va fer-li a Josep Pla, Joaquín Soler Serrano li preguntava la consideració que li mereixien una sèrie llarga d'escriptors de tots els temps. Quan li arriba el torn a Dostoievski, Pla respon, amb un disgust ostensible: "Un degenerat!", i es queda tan ample. És possible que aquesta opinió granítica fos el fruit de la lectura de l'obra més "adulta" de l'escriptor de Peterburg, en especial ?és un supòsit? de Crim i càstig. Si Pla no hagués conegut aquesta novel.la, i, en canvi, hagués pensat en aquella de què parlem avui, Pobra gent (Barcelona, Alba, 2010), tampoc no hauria emès un judici gaire favorable, i potser hauria despatxat la pregunta amb una expressió com ara: "Massa desgràcies!", sense caure, doncs, en un exabrupte irreversible i dur.

'Pobra gent' anuncia tot el que escriurà després l'autor de 'Crim i càstig'

Dostoievski va decidir dedicar-se a escriure mogut per dues menes de lectures: les franceses ?en especial Balzac, i més encara Eugénie Grandet? i les russes ?especialment Puixkin (no podia ser d'una altra manera) i Gògol (El capot, en primeríssim terme). No tenia ni un ral; ja patia la malaltia que el va portar a la tomba; ja tenia passió pel joc i les mans foradades: no és estrany, doncs, que, inspirat en les fonts que hem esmentat, escrivís una novel·la epistolar en què un home relativament gran, Makar Devuixkin, i una noia joveneta, Varvara Dobrosiólova, intercanvien per carta les desventures i misèries llurs: ell copia escriptures (com Bartleby, per cert), i ella cus i fa feines domèstiques: tots dos són pobres com dues rates (una rata cada un, s'entén).

La novel.la no és comparable a les grans obres madures de l'autor, però invita a pensar com es forja l'univers argumental i estilístic d'un escriptor. A Dostoievski li va passar una cosa molt curiosa, que és la que més el distancia de l'altre monument de la novel·lística russa de la segona meitat del segle XIX, Tolstoi: creia que la realitat ja era prou fantasiosa per ella mateixa i que, per tant, un novel·lista més aviat s'havia d'entretenir a oferir "realitat" a les fantasmagories sentimentals o psicològiques de l'ésser humà. Tolstoi, per contra, sempre va considerar que la matèria primera de la novel.la havia de ser la que ofereix la història mateixa (Guerra i pau) o la que presenten les situacions "objectives" en què arriben a trobar-se, encara que sigui per misterioses raons, dos o tres personatges (Anna Karènina). A aquest, la psicologia l'engavanyava; l'altre no hauria sabut viure sense submergir-se en el subsòl de la consciència.

Per això, en tota l'obra de Dostoievski, que és molt gran, un ha d'afanyar-se a trobar aquells "correlats objectius" ?que hi són?, que donen una justa versemblança a unes dèries, maldecaps, cabòries i neguits que, sense aventura "objectiva", quedarien reduïdes a historials clínics de psicopatologia. A Pobra gent hi ha, almenys, dos d'aquests correlats: la història d'un noi amant dels llibres ?pobre com una tercera rata?, que es mor en plena joventut: la seva llogatera es queda tots els seus llibres en paga de les mesades que li devia, i el pare del noi, que segueix el cotxe fúnebre, es posa a córrer quan el carro accelera, i, havent estalviat uns quants volums de la biblioteca del seu fill, que porta a les butxaques, perd pel camí ara un llibre ara un altre, que cauen tots enmig de la fanguera. L'altre és la història de Gorshkov, que després d'anys de pledejar una causa, guanya el procés i passa, de ser la quarta rata pobra, a ser un home relativament acabalat: ho celebra amb amics i coneguts, besa amb entusiasme la dona i la filla, s'estira a fer la migdiada... i es mor.

Tolstoi, que era ric, encara va poder elaborar una novel·lística d'aquelles que agradaven tant a Lukács: l'èpica que escau a la burgesia. Dostoievski, que va passar fretura quasi tota la vida, ens va donar per contra una èpica indigent i sòrdida. Al cap i a la fi, la Rússia dels tsars presentava justament aquests extrems.