"Vaig aprendre a mirar de cara la mort"

Que la música ajuda a viure ho sap tothom, però que la música pot ajudar a suportar la pena més profunda, la mort d'una persona estimada, és una cosa que potser només està a l'abast dels músics. Pep Lladó va perdre la seva companya sentimental després de 30 anys de convivència i, per tancar ferides, afrontar i acceptar-ne la mort, es va proposar de compondre música. El resultat es diu Andar contigo, rumbas para Loli, deu peces que regala al seu web (www.pepllado.com) per a qui vulgui compartir amb ell els poders curatius de la música.

Pregunta. Vostè ja sabia que la música podia curar?

Resposta. Més que curar, sabia que forma part de la nostra vida. És capaç de girar-nos les coses, de donar-nos la volta emocionalment, però no havia pensat mai que tingués un aspecte curatiu, la veritat.

El rumbero regala al seu web les cançons dictades per la mort de la seva dona

P. S'havia plantejat mai una cosa semblant?

R. De cap manera, fa 30 anys que faig música, 30 anys que componc. Però quan compons sempre hi poses alguna cosa teva, i també del veí, de l'amic, una cosa que t'han explicat però que tu no has viscut i amb tot el que et posen a l'abast, o que captes en l'ambient, vas fent. Amb

Andar contigo ha anat d'una altra manera. Aquí he posat un cent per cent de la meva vida, de les meves coses, del que sentia. Per això he descobert una dimensió de la música que ni jo mateix m'imaginava.

P. Es va sorprendre?

R. És clar que sí, encara que els que treballem amb la música sabem que sovint ens fa emocionar. Però la vida, no la música, no m'havia portat a una situació tan límit que em permetés descobrir una altra dimensió de la música. Malgrat tot, ha estat una feina dolorosa, m'he hagut d'esforçar per no abandonar l'estudi.

P. I no tenia por de sincerar-se en excés, d'obrir-se davant dels ulls de tothom?

R. Una por terrible. De fet, vaig començar a treballar en aquestes cançons per pura necessitat humana, no perquè tingués una idea clara del que en volia fer. Em tancava a l'estudi de casa i mirava què passava. Però un dia em vaig adonar que, o bé convertia tot el que sentia en cançó, o bé deixava aquesta feina i em buscava una altra manera de guanyar-me la vida. És quan em vaig tancar i vaig començar a treballar.

P. I què li va sortir en un primer moment?

R. Doncs, o coses molt cursis o molt obscenes, o totes dues coses a la vegada. Me'n vaig adonar de seguida i és el procés de depurar les lletres i les cançons el que em va ajudar, perquè em va remoure els sentiments per dins. Fer una cosa que resulta difícil em va ajudar a ordenar els meus sentiments i a expressar-los d'una manera que em va semblar adequada.

P. Des del començament va saber que tindria forma de rumba?

R. Sí, perquè volia ser fidel a mi mateix. Rumba és el que he fet sempre, és el llenguatge que vaig escollir fa anys per expressar-me. A més, sempre havia defensat que la rumba no només expressava alegria, sinó que era una eina amb què podies expressar un munt de coses. Ho havia defensat teòricament, fer-ho a la pràctica em va costar molt.

P. Ha buscat rumbes de temps retingut.

R. Sí, rumbes d'alguna manera properes al bolero. Totes tret de l'última, que conscientment volia que fos alegre, que expressés als altres el que s'havien perdut en no conèixer la Lola.

P. I és d'imaginar que aquest procés ha enfortit l'amistat amb les persones que l'envolten i que han col.laborat en les cançons.

R. Per descomptat. Per començar, va ser la meva filla qui va suggerir el títol del projecte, perquè ens havia vist passejar a la Lola i a mi moltes vegades i perquè la passejada no deixa de ser una metàfora de la vida. I els meus amics músics (Sicus Carbonell, Domin Rodríguez, Jordi Gas, Rafalito Salazar i David Torras) es van bolcar immediatament a ajudar-me a donar forma a unes peces que jo havia gravat molt rudimentàriament a l'estudi. Penjar les cançons a la xarxa va ser una manera d'agrair a tothom la col.laboració. I així vaig evitar una retribució que em semblava prosaica i inapropiada de fer.

P. I al final, què ha après?

R. A mirar de cara la mort.