"Cahner ha estat el millor conseller de Cultura"

Sempre hi ha un passat. Així, hi va haver un moment on al Palau Marc (que pertanyia al Frente de Juventudes de Falange) un funcionari traspassat a Cultura saludava el secretari general del departament amb el braç enlaire i cridant: "¡A tus órdenes, camarada!"; encara s'hi veien "coloms morts i hi corria alguna rata de claveguera"; el conseller anava amb un Seat 124 sense aire condicionat cedit per la Diputació i el pressupost era de 100 milions de pessetes, sous inclosos...

Era el primer any, el 1980, de l'organisme. Des de ben a l'inici arrenca doncs Albert Manent, a cavall entre la memòria i l'acte notarial, per explicar la creació del que seria el Departament de Cultura de la Generalitat, on ell hi era. Si de la seva Crònica política del Departament de Cultura. 1980-1988 (A contravent) se li rebaixa la presència hiperbòlica de dimonis socialistes i comunistes, la real però en excés justificadora "gasiveria" de Madrid en els traspassos i la matxacona divisa que "mai van fer clientelisme" ("dels quatre primers directors generals cap era de Convergència"), el llibre és una mina de dades i anècdotes per reconstruir part de la història de la Generalitat actual i de la institucionalització de la cultura catalana. I, a més, amb ploma àgil i sense gaires embuts...

'Des del final ja de l'etapa Pujol que la cultura va començar a perdre prioritat i pes; han estat 15 anys terribles'

L'aventura comença l'estiu de 1979 amb un Jordi Pujol que va en bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicent de Montalt per oferir a Max Cahner ("un independent") la futura conselleria. Falta gairebé un any per a les eleccions però Cahner ja reuneix el futur nucli dur del seu equip cada divendres al restaurant La Punyalada. "Germànic, clarivident, tossut, amb una fabulosa potència intel.lectual", ha estat "el millor de llarg de tots els consellers de Cultura, potser Ferran Mascarell s'hi hagués apropat..." I és que Manent creu que des del conseller Joaquim Ferrer (1985) "el càrrec i la conselleria han anat en caiguda lliure i, ara, ja són sota terra". No es salva ni l'actual, Joan Manuel Tresserras? "Cal una mà de ferro i ser un bon gestor, no només ser un intel.lectual".

L'home que, diu, va construir "l'edifici cultural del que encara es viu avui" era "una locomotora elèctrica i tots nosaltres, només de carbó". Massa geni, però. "No sabia mantenir l'equilibri emocional, tenia una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat", escriu Manent. "Massa segur de la seva intrepidesa i de la seva veritat", va enfrontar-se amb directors generals, al secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, i al mateix Pujol per defensar un pressupost, per exemple. "Un monestir menys", li deia Pujol a Manent, a qui coneixia des dels 18 anys i que feia de mitjancer entre el president i el seu conseller.

Tot això, aquesta imatge que tenia de "pancatalanista radical que ens perjudicava molt a Madrid", reflexiona en veu alta, van llimar el mandat de Cahner fins al juny de 1984. Un període amb un sol gran error, al seu parer: la polèmica pels retocs que van voler fer a l'obra Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles, que havia d'inaugurar la temporada de 1981 al Teatre Romea que gestiona la Generalitat. La base, diu Manent, és que era una obra, "mal escrita, amb excés d'argots i de paraules de mal gust". Ell mateix hi va fer esmenes i també es va pagar l'escriptor Jaume Fuster perquè ho posés tot en solfa. "Ens vàrem equivocar perquè ens van fer una campanya en contra brutal sota el pretext de la censura".

L'altra gran batalla va ser la de les cases regionals i les propostes d'ensenyament separat per català i castellà que feien a partir de l'agrupació CECAC, amb el suport del Partido Socialista Andaluz. "Era una nova forma de lerrouxisme i Pujol volia evitar com fos una Catalunya libanitzada". Va resoldre-ho el mateix president, entre d'altres gestions concedint a Justo Molinero la llicència per a Ràdio Tele-Taxi, semblant a com havia fet atorgant al crític periodista Alfons Quintà el projecte de creació de TV-3. "En el cas Quintà no hi vàrem intervenir per a res; s'ho va manegar en Pujol sol".

"El margina gent del partit, hi ha gelosia per un personatge poc disciplinat", afegeix Manent, llibre a les mans, quan se li pregunta pel final de Cahner, a qui va seguir Joan Rigol, l'home del Pacte Cultural. "L'esquerra en va fer un mite, d'allò; tenia carisma però va deixar que hi posessin massa cullerada els socialistes; a més, no hi havia pressupost per a grans projectes i els directors generals no hi pintàvem res: no hi havia contactes amb el consell assessor; semblava una conselleria paral.lela". Miquel Roca, Prenafeta i Josep Maria Cullell van fer arribar a Pujol les queixes pel segrest cultural. Rigol tenia els dies comptats.

Un home proposat per Roca, Joaquim Ferrer, va substituir-lo. Manent li retreu que fos l'artífex d'una segona onada de burocratització d'un departament que ja bellugava 8.100 milions de pessetes i de l'eslògan que era l'hora del "desplegament cultural", que en realitat es va traduir en eternes negociacions que exasperaren les esquerres. Tenia ordres el conseller de frenar el Pacte Cultural? "Crec que sí, com dic al llibre, però és difícil de demostrar; en qualsevol cas, va aconseguir que el pacte morís per inanició".

Poc espai és el que dedica al quart dels consellers amb qui treballà, Joan Guitart, que es va presentar "amb un equip de fidels perinde ac cadaver" provinent d'Ensenyament. És ja, pel cronista, el final d'un cicle en un departament que atorgava 17 milions de pessetes anuals a l'actor Josep Maria Flotats i del que Guitart va reduir a tres les seves direccions generals.

"Des del final ja de l'etapa Pujol que la cultura va començar a perdre prioritat i pes; han estat 15 anys terribles", llença qui es referma que mai va tenir problemes amb Prenafeta ("cap queixa") ni tractes amb Lluís Millet ("Quin? El d'ara? No, no, jo vaig tractar sempre amb el seu pare"). Un creixement "teratològic" de l'estructura de la conselleria i cert desencís amb d'altres pals de paller cultural —"la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans té un excés de savis de laboratori; Tornasol podria ser avui membre de l'IEC"— marquen la mirada de qui lamenta que quedi tan poc d'aquell "fenomen de recons-trucció nacional", plantejament gairebé noucentista que inspirava, sembla, aquella primera Conselleria de Cultura.