_
_
_
_
REPORTATGE

La nova comunitat d'autors

La 'generació Facebook' conquista la dramatúrgia catalana amb obres que busquen la connexió del públic

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Efervescència. Aquesta és tal vegada la paraula que millor s'adiu per explicar què està passant en la dramatúrgia catalana contemporània. No paren de sortir nous autors. I les seves obres es van obrint camí amb contundència en la cartellera. Si fins no fa tant l'estol de dramaturgs autòctons que aconseguia arribar al públic era minso, ara les tornes estan canviant. Però és que també el perfil de l'autor està vivint una metamorfosi. Com a mínim és així entre els més joves, aquells que van ser batejats com a generació Facebook per Toni Casares, director de la Sala Beckett, referint-se a la manera de relacionar-se dels autors inclosos en la nova fornada del projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que ell coordina. La Beckett, en la seva llarga i sostinguda tasca de formació de dramaturgs i exhibició del treball dels nous autors, i el T6, que a través de diverses fórmules (primer en col.laboració amb les sales alternatives, i ara pel seu compte, tot i que amb la complicitat de la Societat General d'Autors) ha donat un ferm suport a l'eclosió de noves veus, són dos focus essencials en aquesta efervescència. Però no els únics.

Malgrat la diversitat d'estils i veus, hi ha grans trets comuns
És freqüent que sigui el mateix autor qui dirigeixi les seves obres
'No ens considerem competència. Ens ajudem molt, som molt sincers els uns amb els altres, a vegades fins i tot sagnants'

També s'ha vist afavorida per l'aposta per la nova dramatúrgia des d'àmbits com la Fundació Romea, que convoca cada dos anys el Premi Miquel Lumbierres de Textos Teatrals en català (el guardó comporta la representació de l'obra en algun dels teatres del Grup Focus i la seva publicació per Arola Editors, i ofereix beques d'estudis internacionals a alguns dels autors presentats) i impulsa un banc de textos teatrals en català i castellà que ja engloba més de 500 títols. Altres guardons com els premis Ciutat d'Alcoi, el Joquim Bartrina de Reus i el Born, el compromís amb l'autoria contemporània, en especial la catalana, que manté La Villarroel des de ja fa cinc temporades, els encàrrecs de textos que es fan des del Teatre Lliure i, per suposat, la tasca de les sales alternatives, han estat altres elements propiciatoris d'aquest fenomen.

Malgrat la diversitat d'estils i veus, hi ha grans trets comuns entre aquests dramaturgs. I molts d'ells es poden enunciar en negatiu. Res de tancar-se a casa a escriure en solitud sense deixar que ningú vegi el text fins que no estigui acabat i ben revisat. Res de mirar-se el melic i deleitar-se amb l'experimentació formal, d'esquena al públic. Res de compartimentar els oficis; ara és freqüent que sigui el mateix autor qui dirigeixi les seves obres. La generació Facebook escriu molt a peu d'escenari, busca la màxima sintonia amb l'espectador, veu els altres autors com a col.legues, no com a competència, té un fort desig de parlar a l'escenari del que passa al món real i, per suposat, està fortament influenciada pel cinema, la televisió, el còmic, internet i els videojocs. I suposa l'última incorporació a un terreny que, en qualsevol cas, ja fa anys que ofereix nombroses mostres de fertilitat creativa.

"En dramatúrgia no s'ha de tenir pressa. Els autors no són canteres d'equips de futbol", diu Casares, una mica espantat pel fet que, des de fa unes temporades, cada any es busqui el nou gran valor de l'autoria catalana. El que apunta més alt. El que més promet. Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), guardonat amb el premi de la crítica de Barcelona a la revelació de la temporada 2006/2007, Pau Miró (Barcelona, 1974), a qui algun crític va vaticinar un paper de referent en el teatre català del segle XXI, i Pere Riera (Canet de Mar, 1974), encara calenta la seva proclamació com una de les més grates sorpreses de la present temporada, en són només alguna mostra. Casares sap que l'autoria dramàtica és un camí de llarg recorregut, que cal temps perquè una veu es consolidi, i oportunitats per anar mostrant la seva feina i contrastant-la amb el públic. I lluita contra el fet que l'ànsia pels nous descobriments i la brillantor de les generacions més joves enfosqueixi el treball de dramaturgs coetanis (o uns anys majors o menors) de Sergi Belbel, Jordi Galceran o Lluïsa Cunillé, com podrien ser, entre d'altres, Gerard Vàzquez, Mercè Sàrrias, Enric Nolla o David Plana.

Pel que fa a la dramatúrgia més jove, destaca l'estreta complicitat creativa entre els autors, que es consulten dubtes d'escriptura i mantenen un fluid intercanvi, afavorit per l'agilitat de les noves tecnologies. "Fa 20 anys, la relació entre els autors era més reservada. Tenien dificultats a l'hora de compartir dubtes i inquietuds, no es donaven a llegir els uns als altres les obres no acabades. Ara, els autors s'han desacomplexat. I s'ha dessacralitzat una mica l'acte de la creació".

Marta Buchaca (Barcelona, 1979) ho té clar: "Cadascú té les seves afinitats, però en general entre nosaltres passa una cosa molt maca, i és que no som gens egoistes perquè no ens considerem competència. Ens ajudem molt, som molt sincers els uns amb els altres, a vegades fins i tot sagnants. I això va molt bé perquè a vegades tu sol no t'adones dels problemes, o no hi veus les solucions". Buchaca creu que "es pot parlar perfectament d'una nova generació de dramaturgs", i en destaca especialment un tret comú: "El gust per explicar una història. Sembla molt evident, però no ho és. Hi va haver un temps en què semblava que com més críptic fossis, millor". Per reacció a aquesta manera d'entendre el fet teatral, diu, a les noves fornades d'autors "ens importa molt el públic, i volem que la nostra feina arribi".

Malgrat el bon moment, Buchaca té clar que només alguns privilegiats poden viure d'escriure teatre. Ella combina la dramatúrgia amb els guions televisius. No és l'única. Sovintegen els autors que treballen per ambdós mitjans. Com Guillem Clua (Barcelona, 1973), que abans del teatre i la tele va posar en pràctica durant 10 anys la seva llicenciatura en periodisme. Fa un parell de setmanes va estrenar l'ambiciosa Marburg al TNC (tot i que ell no ha participat mai del projecte T6). Format a la Beckett, com molts dels seus col·legues, remarca el paper de la sala i el seu obrador en l'emergència d'autors. "Li hem d'agrair molt, a la Beckett. Ha capgirat el panorama de la dramatúrgia catalana d'una manera que ningú s'esperava. Les noves veus sorgeixen d'allà", assegura. Clua creu que si alguna cosa vincula el treball de les noves generacions és la influència de l'audiovisual: "No ens fa vergonya agafar elements d'aquests mons i portar-los al teatre, i tampoc a l'inrevés". La "multidisciplinarietat" és, diu, un element comú.

El teatre de Jordi Casanovas n'és un bon exemple. La seva primera obra amb ampli ressò va ser City/Simcity, pertanyent a una trilogia sobre els videojocs portada a escena per la seva companyia, Flyhard. Casanovas és un autor prolífic i des de sempre ha dirigit les seves peces, generalment creades en estreta complicitat amb els actors. "El més bonic del teatre són els assajos. M'agrada provar fórmules diferents amb els actors, sense cap idea establerta. Els porto textos i els anem treballant conjuntament. I ni ells ni jo sabem com acabaran". Casanovas veu una dimensió molt pragmàtica a la seva dualitat autor/director. "Els autors no ens trobem amb directors bojos per estrenar obres de dramaturgs contemporanis catalans". En canvi, opina que en els últims anys ha anat creixent l'interès dels programadors per la dramatúrgia catalana actual. "Veuen que ens ocupem del que passa aquí, i que això connecta amb el públic. I estic convençut que si una cosa interessa aquí, també pot interessar a Berlín".

A Pere Riera, l'èxit del seu pas pel projecte T6 del TNC amb Lluny de Nuuk li ha provocat una barreja de sorpresa i entusiasme. I és que ell se sent més teòric que dramaturg, i malgrat que es va llicenciar en dramatúrgia i direcció (com també en història de l'art), la seva ocupació principal és la de professor de teoria i història del teatre a l'Institut del Teatre. "La meva vocació és la docència", remarca Riera, que ha publicat recentment un assaig de pedagogia teatral i també ha fet de guionista televisiva. Tot i amb això, assegura que el seu pas pel T6, que a més d'escriure li ha donat l'oportunitat de dirigir, és absolutament gratificant. Riera creu que "en els últims cinc anys hi ha hagut una eclosió bestial de jove dramatúrgia catalana. S'ha donat ressò a moltes veus". Creu que el mèrit d'aquesta efervescència és d'aquelles "instàncies públiques i privades", que han permès la formació dels autors i els han servit de plataforma per presentar-se davant del públic. En qualsevol cas, no creu que hi hagi trets generacionals més enllà del fet que "tots som fills d'un mateix context històric i ens nodrim del mateix".

Si Riera ve de la teoria, Pau Miró, un altre dels autors que han fet parlar molt en els últims anys, va entrar en el món del teatre per la porta de la interpretació. Volia ser actor, es va llicenciar en aquesta especialitat a l'Institut del Teatre i ha actuat en diferents muntatges. De fet, continua sortint a l'escenari. "Però fa tres o quatre anys vaig veure clarament que no sóc actor. I no m'ha sabut greu: m'apassiona escriure i també dirigir". Fa anys que s'hi dedica, amb puntes tan interessants com Plou a Barcelona, que molt temps després d'haver-se estrenat a la Beckett continua voltant pel món, o la recent trilogia animal sobre la família composada per Búfals, Lleons i Girafes. El recorregut li ha servit per trobar, o més ben dit retrobar, la seva pròpia veu, amb l'ajut de tants cursos i seminaris d'escriptura com ha pogut fer. "Jo crec que al començament ja tens aquesta veu. La formació et serveix per agafar la tècnica. I després te n'has d'oblidar, alliberar-te'n, per trobar la teva singularitat".

Ara, com coincideixen totes les veus aquí esmentades (podrien ser molt més: Carles Mallol, Josep Maria Miró, Jordi Faura, Cristina Clemente... la llista seria ben llarga), cal esperar que els agents que han fet possible aquest bon moment no hi deixin d'apostar. Que cada vegada hi hagi més sales disposades a mostrar la feina d'autors d'aquí, que les polítiques que han afavorit l'eclosió no s'extingeixin. Ells, per la seva banda, són conscients de la necessitat de no abaixar el llistó. Ho verbalitza Jordi Casanovas: "Cada any apugem el nostre nivell d'exigència, ens intentem superar per fer-ho millor. Si féssim pinya amb això, seríem molt potents".

Veus que es fan sentir a tot el món

El mes de març passat es va estrenar al Quebec En defensa dels mosquits albins, de Mercè Sàrrias. El mateix mes es va fer una lectura dramatitzada de La pell en flames, de Guillem Clua, i properament se'n farà una altra a Polònia. I el juliol vinent es representarà al Perú la versió castellana d'Una hora de felicitat, de Manuel Veiga. Són només algunes mostres de l'actual presència de l'autoria catalana a l'exterior, cada cop més habitual. La difusió es veu molt afavorida per Catalandrama, una base de dades amb una nodrida representació d'autors teatrals impulsada per la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia amb el suport de l'Institut Ramon Llull. Inclou un currículum dels dramaturgs i una relació de les traduccions de les seves obres. I, el més rellevant, permet sol.licitar per internet, i de forma gratuïta, els textos en qualsevol de les versions. A més del castellà i el català, el catàleg complet inclou obres en anglès, francès, alemany, italià, txec, romanès, polonès, francès, grec, hebreu i portuguès. Com reflexiona Guillem Clua, la globalització està tenint també el seu efecte en la dramatúrgia catalana contemporània. "Cada vegada més, una veu d'aquí es pot veure en qualsevol lloc. I això és nou. Per primera vegada el nostre objectiu no és Barcelona, sinó el món".

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_