Les dones s'apunten als còmics

A les dones no els agrada llegir còmics". Mentida... i de les grosses! Aquest tòpic ja és cosa del passat. S'ha trigat una mica, però finalment el públic femení s'ha tornat a incorporar amb entusiasme al meravellós món del novè art. I ho ha fet per dues vies: gràcies al manga -el còmic nipó, que podria competir en nombre de nenes-admiradores amb Robert Pattinson- i a la novel.la gràfica. El retrobament coincideix amb una eclosió de creativitat protagonitzada per autores tant novelles com experimentades. I per arrodonir la jugada, no els manca tampoc el reconeixement oficial amb, per exemple, la Medalla al Mèrit de les Belles Arts concedida a Purita Campos o el Gran Premi del Saló del Còmic que va rebre Ana Miralles l'any passat. Miralles, precisament, signa el cartell d'aquesta edició de la trobada, que avui obre portes a la Fira de Barcelona (www.ficomic.com). En la seva il·lustració —pocs autors poden presumir de pintar dones tan belles com les de Miralles— s'hi veu simplement una noia jove que llegeix un còmic. D'aquesta petita revolució en parlarem aquí. Però no s'amoïnin, que evitarem mots tan avorridament burocràtics com "normalització" o "visibilitat". Paraula de friki. Anem a pams, doncs.

El manga i la novel.la gràfica han ajudat a la incorporació de més autores d'historietes

El sentit de l'humor i la ironia és habitual en les obres signades per dones

Hi havia una vegada... Les pioneres no somiaven a aconseguir el que ara ja està en marxa, sinó que lluitaven per aconseguir-ho. Marika Vila té una excel.lent perspectiva d'aquesta moguda perquè pertany al reduït grup de les històriques i, a més, ara està escrivint una tesi doctoral sobre autores de còmic fruit d'una investigació anterior. Durant la Transició, Marika va defensar amb els seus companys un còmic d'autoria i amb missatge que s'allunyés de les històries estereotipades que les editorials encarregaven per tones. Les dones tenien reservat el gènere romàntic a publicacions adreçades a nenes, un gènere escassament reconegut malgrat l'èxit internacional de serials com el Patty's World, de Purita Campos, rebatejat aquí com a Esther y su mundo.

Si bé l'entrega de Marika ja la va portar en el passat a organitzar exposicions on es reivindicava el treball de les autores en l'àmbit del còmic, confessa que s'ha sorprès en descobrir que hi ha més dones que es dediquen a la historieta de les que es podria pensar. I les d'ara, segons ha constatat en la seva investigació, tenen una formació acadèmica sòlida. "Gairebé totes les noves autores vénen de les facultats de Belles Arts o s'han format en escoles de dibuix o disseny. És a dir, no accedeixen per la via tradicional del típic lector de còmic que es converteix en aficionat i en alguns casos en professional. En aquest context, moltes autores ja comencen amb unes aspiracions artístiques i, per això, veuen el còmic com un mitjà d'expressió i d'innovació experimental. Les aportacions que fan, doncs, provenen d'altres disciplines artístiques i per això el seu treball és tan creatiu i trencador en molts casos, perquè la revolució ve de fora, no de dins", apunta Marika Vila. Sens dubte, la contribució femenina està ajudant a ampliar el llenguatge del còmic, com a mínim també en l'aportació de nous temes de vegades íntimament relacionats amb el propi gènere. Fet normal si es té en compte que això de servir únicament per ser salvades pel superheroi de torn pot acabar cansant un mica (això sí, posats a escollir millor tenir de salvador a Superman que a Hulk, que és verd i poc delicat).

Amb els braços oberts. La il·lustradora i dibuixant Sonia Pulido no és cap principiant, però sí que pertany a aquestes generaci-ons d'autores que s'han format en Belles Arts i que fan aportacions al llenguatge de les historietes amb un imaginari que no sempre té els seus referents en el mateix mitjà. "El còmic era molt mal vist a Belles Arts quan jo estudiava. Només podies fer alguna assignatura marginal, perquè es considerava un art menor. Això també passava amb el cartellisme o la il·lustració. Jo he estat una lectora de còmics molt intermitent, potser perquè tampoc hi havia tants referents. En el meu cas, m'he sentit més propera a Ana Juan que a Purita Campos, malgrat que volia ser com Esther", explica Pulido, que acaba de publicar un àlbum excel·lent amb guió de Pere Joan titulat Duelo de Caracoles (Sins entido). "Jo crec que, per part dels editors, si ara els arriba una autora amb un material bo la rebrien amb els braços oberts. Però encara queden espais per omplir, perquè falten còmics per a determinades franges d'edat, com els adolescents. Per això sóc molt partidària del manga, perquè es publiquen per a totes les edats i això és molt important per crear nous lectors", afegeix Pulido.

Lògicament, la qualitat d'algunes de les obres publicades en els darrers anys han ajudat molt a trencar vells mites. Així, és difícil imaginar futures llistes dels millors còmics publicats en les darreres dècades que no incloguin la novel.la gràfica Fun Home (Mondadori), d'Alison Bechdel, o Persèpolis (Norma), de Marjane Satrapi. És a dir, algunes autores ja són referents indispensables. Lògicament, no sempre ha estat igual i no parlem de la prehistòria precisament. Montserrat Terrones, d'edicions La Cúpula, recorda que fa uns 7 anys sorprenia bastant que una dona et proposés un còmic fet per ella, però que ara les trobades comiqueres són plenes d'obres d'autoria femenina. Fins i tot el món del cinema ha percebut ja el talent que s'amaga en aquest àmbit i no és estrany que Stephen Frears presenti al Festival de Cannes l'adaptació que ha fet de Tamara Drewe (Sins entido), de Posy Simmonds, il·lustradora del diari The Guardian des dels setanta. La tendència comença a ser força; o sigui, bíceps, tal com augurava Jessica Abel —autora que publica aquí Glénat i que signa alguns dels millors còmics dels 90— en el contundent dibuix que poden veure a dalt.

De dins a fora. És evident que el còmic fet per autores atreu moltes lectores perquè sovint tracta temes íntims sense la necessitat d'intermediaris que es facin un embolic. La relació amb el propi cos —per exemple durant l'embaràs, un tema meravellosament narrat per Marta Vives a Sobrevives (Mondadori)—, o l'exploració de la sexualitat —Fresa y chocolate (Ponent Món), d'Aurélia Aurita, no pot faltar a cap comiteca— han estat una constant en diverses obres d'autores (en aquest despullament de convencions també cal citar Phoebe Gloeckner, capaç de destil·lar tot el dolor d'un abús sexual en una làmina d'un llibre d'anatomia clínica). Però no es tracta només del tòpic de la sensibilitat, perquè l'actual recuperació de lectores ha estat possible en gran part gràcies a l'èxit de les novel.les gràfiques (el vell invent de Will Eisner convertit en un emblema fashion: si vol ser modern ha de portar una novel.la gràfica sota el braç). Per què? Doncs perquè són històries conclusives on es tracten temes més socials, amb una voluntat d'autoria clara i sense amagar aspiracions creatives. També és habitual que les novel.les gràfiques estiguin narrades en primera persona i aquesta tendència del jo ha estat clau per afavorir que les dones trobin finalment un lloc a les vinyetes (la porta d'entrada, poc transitada, va ser el còmic underground, per això abunden tantes obres en blanc i negre).

Somriures còmplices. Alicia en un mundo real (Norma), d'Isabel Franc (guió) i Susanna Martín (dibuix), il.lustra a la perfecció tot el que hem anat dient. El còmic explica les vivències d'una dona lesbiana que pateix càncer de mama. La història està basada en la pròpia experiència de la guionista, però no és estrictament autobiogràfica (per cert, tal com apunta Martín, les autores fan un homenatge a la mateixa Bechdel i li han posat la seva cara en un dels personatges, Berta). Malgrat la duresa del tema, les autores han defugit el dramatisme per oferir un cant a la vida ple de sentit de l'humor (la ironia, amb els altres o amb elles mateixes, també és molt habitual a les obres signades per dones, com es pot veure a Mi Grasa y yo, de Miss Gally, publicada per la mateixa editorial). "El sentit de l'humor és una forma de resistència i de superació. La vida ja és prou tràgica i només et pots riure de tu mateix. Riure's d'un mateix també és un senyal de maduresa. Per això, les adolescents es prenen tan seriosament", explica Franc, que confessa que no ha estat mai gaire comiquera, a diferència de la dibuixant. "A mi m'agrada molt llegir còmics. Quan era petita només trobava còmics sobre la Guerra Civil o la postguerra, malgrat que també es publicaven molts còmics undergrounds que eren inaccessibles per a una nena i que he llegit més tard. Els superherois no m'agradaven. Ara es publiquen coses molt diverses i aquesta varietat fa guanyar lectores als còmics", assenyala Marín, que considera que el manga ha "ajudat molt" les noies homosexuals, perquè el dels otakus és un món en què les convencions socials es deixen de costat (per això un adult a les trobades de manga es pot disfressar de Pikachu sense preocupar-se del que diran).

Potser el pas definitiu seria que les dones accedissin definitivament al mainstream (el còmic de vendes massiu). És veritat que el gènere de superherois s'ha adreçat sempre al públic masculí, malgrat alguns personatges més aviat marginals (si bé també hi ha clàssics com la Wonder Woman de DC). De mica en mica, també van traient el cap en els comics-books, encara que sovint la seva tasca era la de colorista, amb treballs tan excel.lents com els de Lynn Varley, que durant molts anys va ser parella sentimental i professional de Frank Miller (el resultat que aconsegueix Varley a 300 és insuperable). També hi ha el precedent de guionistes com Ann Nocenti, que va donar una de les seves millors èpoques a Daredevil, després de la del mateix Miller. Això sí, els seus guions —dibuixats magistralment per John Romita Jr— enfrontaven l'heroi cec de la Marvel amb, per exemple, poderoses corporacions industrials que destrueixen el medi ambient amb els seus abocaments contaminants. Nocenti ja deixava clar que un superheroi en mans d'una dona també té temps per pensar i no només per donar pallisses... Precisament una de les convidades del Saló d'enguany és Gail Simone, una guionista que ha aconseguit fer-se un nom en aquest àmbit gràcies a diversos treballs en sèries com en la citada Wonder Woman. La carrera de Simone és curiosa ja que es va fer conèixer entre els editors perquè participava en una pàgina web on es denunciaven abusos i humiliacions que patien les dones en els còmics. Realment, la revolució femenina al món de les vinyetes no para d'obrir fronts.

'The end'. L'editora Catalina Mejía, de Sins entido, explica que l'editorial va decidir acabar amb la col.lecció que tenia dedicada a autores perquè la diferenciació ja no té cap sentit. Les obres d'autores es publiquen doncs dins del catàleg general sense etiquetes. A Ana Miralles, l'arribada de tantes noves autores l'agafa treballant i amb una projecció internacional envejable (només cal veure la promoció que fa a Internet el gegant francès Dargaud de la seva sèrie Djinn, amb guions de Jean Dufaux, que aquí publica Norma). Purita Campos ha repetit èxit i continua sent una fàbrica de crear lectores. L'editor Joan Navarro de Glénat, enginyer del revival d'Esther y su mundo, impulsa ara la recuperació d'una altra icona nostàlgica amb l'edició de Mary Noticias, de Carmen Barbarà. I etc, etc. Sembla que finalment les dones han arribat al novè art per quedar-s'hi, sense oblidar que algunes ja hi eren des de feia temps.