Una generació desfà les maletes

Maletes perdudes / Maletas perdidas.

Jordi Puntí. Empúries / Salamandra.

452 i 448 pàgines. 17,95 i 17,50 euros.

Deia Jordi Puntí (Manlleu, 1967) quan parlava de l'estil de Maletes perdudes: "Retallar i reduir i plantejar-se, de debò, cada frase", I sobre la temàtica: "És allò d'aquell vers de Walt Withman, 'Yo contengo multitudes'. Avui necessitem més d'una identitat per viure; quedar-se aferrat a un lloc està sobrevalorat: és quan et mous que passen coses; si estàs quiet, no passa res... I això a la literatura espanyola, i a la catalana en particular, ha estat nefast: ens hem autolimitat en excés".

La segona reflexió serveix per explicar el contingut i part del rerefons de Maletes perdudes: la recerca per part de quatre germans que fins fa poc no sabien que ho són —Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol— del seu pare, el transportista de mobles Gabriel, amb dona a cada port: Frankfurt, París, Londres i Barcelona, respectivament.

No és casual: Puntí passa mitja vida fora de Catalunya, entre Berlín i Nova York, i una mentalitat literària oberta li ha permès xuclar de gent com Zadie Smith, Jeffrey Eugenides i Michael Chabon; potser en algun punt de John Irving: la voluntat de fabular amb mil·limètrica precisió.

Puntí ha necessitat vuit anys per fer la seva primera novel·la, després dels relats Pell d'armadillo i Animals tristos. I poc ha trigat la crítica a dir-ho: "És la millor prosa catalana del moment".

La confirmació de Puntí funciona de far de la consolidació d'un grup d'autors que ara voreja els 40 anys (molts, recollits aquí) i que sembla haver superat l'estatus de prometedora classe mitjana de les lletres catalanes: perquè alguns dels fins ara grans noms ja semblen haver-ho dit tot, perquè per temàtica i forma signifiquen un trencament i perquè puja una joveníssima tercera generació. Puntí i els seus ja han desfet maletes.