Des yeux qui ne voient pas?

La casualitat ha fet que dues colossals infraestructures hagin saltat juntes a la premsa: el sincrotró Alba, inaugurat la setmana passada, i quasi al mateix temps, l'enlairament de la cúpula de l'hangar de manteniment d'Iberia a l'aeroport del Prat. Les dues obres, una per allotjar un accelerador de partícules i l'altra per reparar avions, comparteixen alguna cosa més que unes dimensions fora del comú: les formes. Les dues pertanyen a la mateixa família, per la qual mostren la seva predilecció certes obres singulars locals, com ara l'hotel Vela o la terminal T1. Formes gestuals, traços corbs, simples com un logotip, que s'expliquen de manera semblant: "és com una vela", "és com una au", "és com un cargol", ens diuen.

De les dues, una té una planta ovalada i l'altra circular amb uns talls a la coberta que li confereixen una vaga semblança helicoïdal. L'oportunitat de comparar-les es fa més adient pel fet que una encara està en construcció i només deixa veure una poderosa estructura. És oportuna perquè, quan ens mostren amb dibuixos l'aspecte que tindrà l'hangar un cop completat, no podem evitar veure'l com un vestit efeminat sobre aquesta brutal estructura de gran llum. Completant la forma ovalada de la seva planta apareixen unes finestres que segueixen un perfil corbat, i que probablement són les que han fet que algú hagi batejat l'edifici com el "somriure de Barcelona". Al sincrotró la coberta amaga el complex d'instal·lacions que suposa un accelerador de partícules, tot camuflat sota una coberta d'alumini que actua com un guarniment i que diuen que està inspirada en la "closca d'un cargol amagada a la sorra de la platja...".

En un llibre mític, Vers une architecture, Le Corbusier hi escenificava a les pàgines un recurs molt imitat: parlar d'arquitectura però utilitzant exemples de construccions industrials i obres d'enginyeria. Sota el títol Des yeux qui ne voient pas apareixien sitges de gra, turbines, fàbriques i també vaixells i avions, que eren convocats per fer veure als arquitectes una altra bellesa, la que aleshores exhibia impúdicament l'enginyeria i que restava al marge del discurs esteticista de l'arquitectura del moment. Els resultats d'aquella sacsejada no es van fer esperar i podríem dir que una de les etapes més fructíferes de l'arquitectura moderna ha estat quan aquesta ha tractat de seguir els passos de l'enginyeria. Així, l'arquitectura es va despullar de tota afecció i va deixar que parlés la construcció enlloc de la composició. Amb aquestes infraestructures assistim al contrari: quan les obres d'enginyeria imiten l'arquitectura —la pitjor—. El resultat és per oblidar-lo. Als anys vint, quan Hans Schmidt deia que la idea de la composició d'un pont era ridícula, poc podia imaginar-se una cosa pitjor: la idea de la composició d'un sincrotró.