Les darreres ciutats

Pablo Ortiz Monasterio (1952), autor de La última ciudad (premi al Millor Llibre del festival de la Primavera Fotogràfica 1996), recorda, en una entrevista amb el crític israelià Olivier Debroise ( Fuga Mexicana , Ed. Gustavo Gili, 2006) com li va néixer, dels seus incessants viatges per Europa i Nova York, l'afany per conèixer i estudiar millor el propi país. Atret per les lectures de Juan Rulfo, va fotografiar els indígenes huave, va retratar l'arquitectura dels poblats, amb els carrers estrets i sorrencs i les cases fetes de pal i de palma. "Va ser llavors quan em vaig adonar del gran buit que hi havia en la documentació de les ciutats mexicanes. I em vaig proposar de fotografiar D. F.". I afegeix: "De Jacques Henri Lartigue (1894-1986) vaig heredar l'obsessió pel moviment d'objectes i persones a dins de la gran ciutat".

FotoColectania reuneix 80 imatges de fotògrafs llatinoamericans

L'exposició reflecteix la importància dels canvis socials durant el segle XX a les urbs

El fotògraf mexicà és un flâneur de la pròpia ciutat, vaga per les seves avingudes, els barris, el metro: "I la llum del migdia, crua, amb smog i pols... Aquella experiència em va suposar disciplina perquè no m'estimulava gaire, era la meva quotidianitat. En canvi, a les llacunes dels huave, tot formava part d'un món cultural molt atractiu i bonic. Si bé la ciutat era documentada pels fotògrafs de la premsa diària, no n'hi havia cap que tingués com a projecte construir un assaig amb coherència interna tal com ho havia fet Nacho López al llibre Yo, el ciudadano (1964). Ortiz Monasterio va decidir allunyar-se de la visió romàntica per documentar "l'enorme, pobríssima i força lletja Ciutat de Mèxic. Però no com un tot, sinó com el qui la recorre caminant i s'enfronta a situacions violentes, tristes, alegres o tendres".

La també mexicana Graciela Iturbide (1942), assistenta durant els setanta de Manuel Álvarez Bravo, se sent deutora de les idiosincràtiques terres de Juchitán (és d'on va prendre la imatge, ja una icona entre els latinos que viuen a Estats Units, d'una Venus indígena coronada de llangardaixos, titulada Nuestra señora de las Iguanas ). Dirigeix el seu objectiu als mercats i interiors de les seves cases, cerca les mares i les dones àngel de les tribus seri de Sonora, sempre intentant eliminar la distància de l'etnòleg: "La imatge d'aquella dona que camina a través de la immensitat del desert, d'esquena a la càmera, amb un vestit tradicional i portant una ràdio a la mà, va ser el regal que em va fer la vida".

Mujer Ángel (1979) i Volando bajo ( La última ciudad ), 1987), d'Iturbide i Ortiz Monasterio, són només dos exemples d'una poètica oposada al moment decisiu que comparteixen a l'exposició, El peso de la ciudad , la complicitat i el rigor d'alguns dels noms més importants de la fotografia del segle XX, autors de la talla d'Horario Coppola, Alberto Korda, Sergio Larraín o Geraldo de Barros. Per primera vegada, Anna Gamazo de Abelló mostra un segment de la seva col.lecció a la Fundació FotoColectania, amb una selecció de 80 imatges que abracen gairebé un segle, des del llegat indi de Mèxic i el Perú recollit a les instantànies de Martín Chamba fins a l'herència europea en el treball del veneçolà Paolo Gasparini, o el modernisme tardà de José Yalenti, que retrata al Sâo Paulo dels anys 40.

La fotografia ha validat l'entorn urbà i l'ha transformat en emblema d'espai sensible i presa de consciència davant d'una realitat social que la imatge s'encarregarà d'omplir. Així ho veieren els històrics Lázaro Blanco, Hugo Brehme, Héctor García o Gaspar Gasparian. L'exposició és un reflex de la importància dels canvis socials que va provocar a l'Amèrica Llatina el creixement demogràfic de les urbs i il.lumina el que en molts casos era exemple de riquesa i d'oportunitats noves o de marginalitat i diferències socials.

El fotògraf Max Fecit exhibeix a la seva sala del carrer Valdonzella una sèrie de retrats i una instal.lació que tracta sobre la deshumanització de la raó i l'ús que se'n fa com a mecanisme pervers de control social. La tesi de Fecit és que l'essència de l'autoritat és la submissió consentida: "El poder es legitimava en el passat per la religió i l'herència. Avui en dia la Raó i el seu fill hidrocefàlic, el Mercat, s'han convertit en eina de control de la societat". Cinc grans fotografies pengen a manera de pintures barroques de sants; homes i dones bellíssims, totalment despullats, resignats al seu destí de torturats. Les envolten desenes de fotocòpies que reprodueixen els manuals de diferents pràctiques inquisitorials al llarg de la història de la civilització, incloses els últims fulls d'instruccions de la presó de Guantánamo.

Cioran creia en la necessitat de reivindicar el dubte com a valor ètic imprescindible, com a font de progrés i civilització, l'únic germen d'oposició al poder. "El civilitzat, lliure i escèptic, dubta i pateix en la contradicció -afirma Fecit-. El bàrbar és esclau d'una creença que viu amb passió excloent".

Civilització, ciutat. O barbàrie. El dubte no havia ofès mai tan poc.

El peso de la ciudad. Fotografía latinoamericana en la colección Anna Gamazo de Abelló . Fundació FotoColectania. Julián Romea, 6, D2. Barcelona. Fins al 29 de maig. Comissari: Alexis Fabry.