Vicens Vives, la nova història

La història es fa amb homes", repetia sovint Jaume Vicens i Vives. Ho recorda Jordi Rubió i Balaguer en la subtilíssima necrologia que va llegir en una sessió de l'Institut d'Estudis Catalans celebrada al cap de molts pocs dies de l'enterrament, a Roses, l'u de juliol de 1960, de l'historiador gironí. Prematurament desaparegut als cinquanta anys, "la seva mort ha estat la més devastadora que el país ha sofert en els anys que anem, mediocrament, vivint", va sentenciar, no gaire més tard, Josep Pla, en l' homenot que li va dedicar.

Cal, doncs, que aprofitem l'avinentesa de la commemoració dels cent anys del seu naixement, que coincideixen amb els cinquanta de la seva mort, per demanar-nos quina mena d'homenot era Jaume Vicens i Vives (Girona, 1910-Lió, 1960) i com aquesta seva personalitat va traduir-se sobre la seva manera de fer història. Sobretot si tenim en compte que, com deia el mateix Jordi Rubió en l'elogi fúnebre, "Vicens i Vives, que mai no deixà de jugar fort en els escenaris on el posà la vida, va menar una existència d'alts i baixos dramàtics, sempre molt combatuda." I afegia: "El dia que pugui ésser escrita aquesta biografia, la nostra gent descobrirà una personalitat tan forta en l'aspecte científic com en el simplement existencial".

"La nova generació d'historiadors no ha d'amagar cap defecte, ni regatejar cap mèrit"

La personalitat, doncs. "Abassegadora", la defineix Jordi Nadal en el vídeo de l'exposició que avui s'inaugura al Museu d'Història de Catalunya. "Optimista", rebla en el mateix vídeo Jordi Pujol, que ha assenyalat l'autoritat que desprenia Vicens com un dels trets característics del personatge. Un optimisme i un vitalisme que el van portar a enfrontar amb decisió, sabent molt clar allà on volia anar, les dificultats que la vida li anava posant al davant, tal com li recordava Vicens mateix al seu deixeble Emili Giralt, en una carta de 1955: "¿és que vostè es creu que el 1930 m'hauria pensat amb forces per refer dues vegades la meva carrera, pujant gairebé del no-res i amb menys preparació que vostè, tenint-m'ho d'improvisar tot?". En la seva autoconstrucció com a personatge, no és estrany, doncs, que l'any 1948, el del seu retorn com a catedràtic a la Universitat de Barcelona, Vicens adopti com a divisa la llegenda llatina Super adversa augeri ("Remuntar per damunt de les dificultats"). Finalment, només la mort prematura als cinquanta anys esdevindrà l'obstacle insalvable a la seva decidida voluntat de mirar i de tirar endavant.

La història es fa amb homes, dèiem, però per a Vicens els homes s'agrupen en generacions. I la consciència de fer part d'una generació l'acompanya sempre: des de la seva irrupció rupturista el 1935, quan polemitza als diaris amb Antoni Rovira i Virgili (i es permet de recordar-li que "La nova generació d'historiadors no ha de respectar cap jerarquia, ni amagar cap defecte, ni regatejar cap mèrit, si vol construir l'única història de Catalunya que es pot acceptar: la que es desprengui dels documents i de l'estudi acurat dels successius ambients històrics pels quals ha travessat Catalunya") fins als moments finals, quan, en un article de Serra d'Or de gener de 1960, titulat precisament La nova història , assumeix l'etiqueta de revisionista i adverteix, a qui vulgui escoltar-ho, que el fet "que un grup de catalans no tingués la temença d'alliberar de ficcions la nostra història en els moments enterbolits del nostre present, que la declarés definitivament oberta a totes les tècniques i a tots els pensaments, palesa, més que una arrauxada valentia, una responsabilitat conscient dels deures contrets amb la col.lectivitat".

És clar que, entremig, la idea de consciència de generació havia estat utilitzada per altri, i amb una finalitat ben distinta. El falangista Xavier de Salas, en un article publicat a Solidaridad nacional el 26 de juliol de 1939, titulat justament Conciencia de generación , presenta la tesi de Vicens sobre l'acció del rei Catòlic a Catalunya com "la primera y circunstanciada rectificación hecha a la concepción histórica de la renaixensa" -tot i que, es lamentava Salas, "al hundir con su obra uno de los argumentos en que se basaba la posición teórica del nacionalismo catalán no se planteó el problema de la licitud de ese nacionalismo". Però el problema que plantejava Vicens no era el de la licitud del catalanisme, sinó, justament, el de la seva insatisfactòria fonamentació històrica. Tornant a l'article de 1960 sobre la "nova història", Vicens afirma que el revisionisme de l'escola històrica de Barcelona que ell havia format entorn seu era una conseqüència del nou "ambient científic internacional" però, sobretot, havia estat "influït" per "la meditació sobre els darrers esdeveniments de la nostra història, absolutament injustificables segons els cànons de la historiografia romàntica".

És per això que, en una carta absolutament impressionant que envia al seu entreparent Carles Rahola, el 8 de desembre de 1938, Vicens li diu que "La nostra generació -si és que ja puc parlar de generació de la postguerra espanyola- haurà de trobar estímuls i exemples en la tasca que tan admirablement heu portat a cap". Després de la desfeta de 1939, Vicens trigarà uns anys, relativament pocs, a retornar a la Universitat, disposat a posar en pràctica el seu programa revisionista, esbossat de nou el 1948 en una revista de Saragossa ("el meu manifest comunista", com dirà, amb aquella barreja d'orgull i d'ingenuïtat que el caracteritzava, al ja esmentat Jordi Rubió). Però la topada amb una realitat nova l'obligarà aviat a canviar els seus plantejaments.

A partir de l'endemà mateix de la seva assistència al congrés internacional de ciències històriques de París, l'any 1950, i amb un ritme de treball endimoniat, Vicens es disposarà a abandonar el conreu de la seva especialitat acadèmica, el segle XV, per abraçar l'estudi del segle XIX; a incorporar a la seva obra els nous mètodes en voga a Europa, que ell ja havia entrellucat en els seus anys de formació i que posen l'èmfasi en els factors demogràfic, econòmic i social de la història; a conrear l'assaig interpretatiu enfront de la monografia erudita; i a acabar solapant la vocació política a la d'historiador: tot plegat en un temps insòlitament curt, a penes una dècada.

En un article testamentari publicat a Serra d'Or (la revista que serà un dels vehicles del realisme històric als anys seixanta) aconsellarà la jove generació que l'ha de succeir: "Abomina l'irrealisme i pensa amb lògica nua". En la seva correspondència personal, on tan sovint es veu impel.lit a explicar-se i a justificar-se, una de les paraules que més hi apareix és "autenticitat". I un dels conceptes que hi és més combatut és l'idealisme -o, més ben dit, l'irrealisme. Autenticitat i sentit de la realitat: potser no són males paraules, avui, per a la mena d'història que ens cal. Per poder fonamentar sòlidament, com volia Jaume Vicens, qualsevol projecte polític per al país. Perquè és en aquesta interrelació entre història i política, entre política i història, on rau, també, l'actualitat de Jaume Vicens i Vives.

Josep M. Muñoz i Lloret , comissari de la mostra "Jaume Vicens i Vives i la nova història"