La polèmica del doblatge

Invocant l'argument patriòtic de la "defensa de la llengua", l'octubre de 1930 Benito Mussolini imposà el doblatge obligatori de les pel.lícules a Itàlia, i arribà a prohibir, el 1938, la importància de pel.lícules i còmics d'Estats Units invocant, en aquesta ocasió, la seva política d'"autarquia cultural". Hitler copià aquesta norma lingüística, en un país que, també es caracteritzava, com Itàlia, per una diversitat dialectal i aspirava a posseir una "llengua imperial" hegemònica. I l'abril de 1941 Franco va fer el mateix a Espanya amb la "lengua del imperio". En aquest cas, el responsable directe d'aquesta mesura va ser el falangista Tomás Borrás, cap del Sindicato Nacional del Espectáculo. Borrás havia estat a la preguerra un intel.lectual cotitzat a les avantguardes, amic de Ramón Gómez de la Serna i de José Bergamín, entre d'altres, però acabà vestit amb la camisa blava de la Falange. Per això els tres països europeus en els quals el doblatge ha estat una pràctica continuada i arrelada durant dècades són Itàlia, Alemanya i Espanya.

El doblatge provocà la postració comercial de la producció espanyola

Durant la II República s'inicià a Espanya la pràctica del doblatge ocasional de pel.lícules, al costat de l'exhibició de versions subtitulades. En aquella època, l'extensió de l'analfabetisme era tan gran al nostre país que el cine espanyol va poder, de vegades, superar les recaptacions del cine de Hollywood que s'exhibia amb subtítols que pocs podien llegir. I aquella hegemonia lingüística va permetre assentar un poderós star-system republicà encapçalat per Imperio Argentina, Rosita Díaz-Gimeno, Miguel Ligero, Ricardo Núñez, Antoñita Colomé, etc. Però la imposició del doblatge obligatori serví també el 1941 per manipular o censurar els diàlegs inconvenients a les pel.lícules importades, amb casos tan celebrats com la "prostituta" convertida en "actriu" a El puente de Waterloo , o l'amant en germana en Mogambo . A més a més d'aquests efectes devastadors al servei d'una censura perversa i castradora, el doblatge provocà la postració comercial de la producció espanyola, enfrontada a una competència estrangera a les estrelles de les quals s'havia regalat l'arma comercial de l'idioma. Les protestes en el si del cine espanyol foren tan grans que el 1946 es va derogar la norma del doblatge obligatori, però la inèrcia dels distribuïdors, dels exhibidors i del públic va fer que se seguís practicant fins als nostres dies. I a l'actualitat es poden comptar amb els dits d'una mà les ciutats espanyoles que tenen sales que projecten versions originals, encara que l'oferta a Madrid i Barcelona és significativa. Afegim que en aquest punt estem millor que a Itàlia.

Jorge Luis Borges va escriure, en una ocasió, que a l'Edat Mitjana s'hauria cremat els dobladors a la plaça pública per bruixeria per donar a uns personatges una veu que no era la seva. Per tant, al marge de la qualitat tècnica dels dobladors (que al nostre país és professionalment molt considerable), aquesta pràctica està basada en un falsejament dramàtic i qui sàpiga apreciar les inflexions de la veu d'Orson Welles o la veu enrogallada de Fernando Fernán Gómez convindrà que doblar les seves locucions constitueix una manipulació i un falsejament empobridor.

En altres països de més tradició i integritat artística, com França, la pressió de la televisió domèstica i de la llei del mínim esforç han anat erosionant la norma de les versions originals, que se segueixen respectant a les estrenes parisenques i a les de les grans ciutats del país. Als anys trenta, el sindicat Unión de Actores va prohibir la pràctica del doblatge en condemnar la seva "suplantació de personalitat" en detriment de la indústria cinematogràfica nacional. Mentre que a Portugal i a l'Europa nòrdica, l'exhibició de films en versió original subtitulada continua sent la norma dominant, cosa que explica, per exemple, la familiaritat de les seves poblacions amb la llengua anglesa, en contrast amb el que ocorre amb la nostra generalitzada deficiència en el domini d'idiomes estrangers.