Una pel.lícula abjecta?

Els adjectius i comentaris que Juan Marsé ha fet servir per qualificar la pel.lícula de Sigfrid Monleón sobre Jaime Gil de Biedma -"grotesca, ridícula, falsa, inversemblant, bruta, pedant, dirigida per un fallero incompetent i desinformat, mal interpretada, amb diàlegs deplorables ... desvergonyida, de títol infamant i produïda per gent sense escrúpols ... pitjor que dolenta, una ofensa a la memòria del poeta per la seva estupidesa i barroeria, una cosa que va més enllà de l'absoluta insolvència cinematogràfica"- són adjectius i comentaris molt adequats a aquesta criatura malgirbada que és la pel.lícula sobre un dels més grans poetes barcelonins de la segona meitat del segle XX. Que Monleón li hagi respost acusant-lo de ressentit no li treu, a les paraules de Marsè, ni un bri de veritat. En especial, és inoportú i molt equivocat que el director de cine acusi l'autor d'El embrujo de Shangai de "deslleial", perquè podem suposar que ell no té cap obligació de ser lleial amb una persona que no aprecia, però sí que la té, i la demostra, amb un amic que estimava.

"Fer una pel.lícula sobre un poeta és la cosa més impossible del món"

Però Marsé es va descuidar, en la seva rastellera d'adjectivacions, d'un adjectiu que, havent vist la pel.lícula dues vegades, és la que més escau a aquesta cinta: abjecte. L'abjecció és definida, en un diccionari, com la condició substantiva d'allò abjecte, i l'abjecte hi és definit com "pervingut al darrer grau de l'abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu". És una categoria lleugerament distinta de "sinistre", però el lector farà bé de llegir l'article famós de Sigmund Freud sobre aquest terme per fer-se una idea aproximada del que es troba un grau, o tres, més avall en l'escala de la degradació i de la vilesa: sinistre, horrorós, abjecte.

Julia Kristeva va escriure tot un llibre sobre aquesta categoria, Pouvoirs de l'horreur, Essai sur l'abjection (Seuil, 1980) dedicat a la literatura de Céline, que també serviria per entendre què volem dir, en aquest article, en fer servir la paraula "abjecció" i el seu adjectiu corresponent. És abjecte, etimològicament, allò que és portat al punt més baix de consideració que pot portar-se una cosa (del prefix "ab" i el verb llatí "jactare"), i, de fet, el català té moltes paraules (per la veu neollatina "gitar") que porten aquesta mateixa arrel, amb diversos prefixos: subjectar, foragitar, conjecturar, injectar, projectar, etcètera. Com que "gitar", en llengua catalana, vol dir "llançar", l'"abjecte", per als usuaris del català dels nostres dies, equivaldria a "llançar a distància, lluny d'un mateix" una cosa, una persona... o una pel.lícula que ens repugnen sense remissió, d'una manera inapel.lable.

Naturalment, una digressió com que la que hem fet demana proves. Heus-les aquí: fer una pel.lícula sobre un poeta és la cosa més impossible del món, a no ser que deixem de banda el poeta i agafem les anècdotes de l'home i res més. Monleón podria haver agafat qualsevol homosexual una mica desfermat, fora de sèrie i canalla -és veritat que Gil de Biedma ho era en el seu vessant gai, però només en aquest vessant- i fer-ne una pel.lícula que hauria estat molt més ajustada a veritat que la que ha fet: Barcelona, en aquests moments, és plena d'homosexuals que només són homosexuals i res més: basta dedicar un vespre de divendres o dissabte a recórrer els locals del gaixample per adonar-se'n.

Però un poeta, sigui gai o no ho sigui, és una altra cosa, per molt que hi hagi uns quants poemes de Jaime Gil de Biedma que narrin les seves experiències en aquest camp -menys que en el cas de Cavafis, per exemple. Un poeta és, abans que res -i això és el que una pel.lícula sobre ell hauria de fer veure al públic- un ésser més o menys alat, més o menys envilit en certs aspectes de la seva vida quotidiana, que condensa en una rara mena de cristalls lingüístics -els versos, els poemes- unes experiències de qualsevol ordre, entre elles, l'amor i el desamor. Portar això al cinema és del tot impossible, perquè un bon poema està afectat, per molt narratiu que sigui, per una mena de suspensió del temps i sublimació de l'anecdòtic tan radicals, que és impossible fer-ne un enfilall de seqüències. Una foto de qualsevol constel.lació de la volta celeste seria més adequada per exemplificar l'univers d'un poeta. Per contra, una narració com la que ja va fer Miquel Dalmau i ara ha portat a les imatges Monleón, significa oferir al públic tot el contrari del que significa fer un vers, un poema, un poemari, o ser poeta. De fet, això passa amb tota mena d'escriptors: no fa molts anys es va fer una pel.lícula sobre la vida de Kafka que és un dels productes més inútils per entendre l'essencial de la poètica narrativa d'aquest escriptor. Per això podem arribar a aquesta conclusió: si allò essencial de la vida d'un poeta no pot posar-se en imatges -perquè, en un poeta, una sola paraula val més que mil imatges-, llavors hem d'agafar un producte així i llançarlo tan lluny de nosaltres com sigui possible, llevat que, en el cas d'avui, no vulguem entrar mai, o entrar-hi del revés, en l'univers del poeta Jaime Gil de Biedma.