El Bell cant del cigne
Això sembla el paradís!
John Cheever
Traducció: Jordi Martín Lloret
Viena
138 pàgines. 16,80 euros
John Cheever (Massachusetts, 1912-Nova York, 1982) és un dels mestres del conte del segle XX. Per bé que relegada a segon terme, la seva novel·lística és cada cop més coneguda, erigint-se en un vast fris de costums i cròniques indispensables per comprendre l'abast de la buidor moral de l' American way of life , materialitzat per la classe mitjana dels EUA durant el segle anterior. Després que el 2008 Proa publiqués Falconer i que un any abans ja hagués aplegat els seus relats curts a Contes , arriba ara Això sembla el paradís! , l'última novel·la escrita per Cheever, publicada el 1982 pocs mesos abans de la mort de l'autor.
Cheever mostra una gran capacitat introspectiva a partir del pinzell impressionista
En la riquíssima tradició literària dels EUA del segle passat hi ha un nervi creatiu que consisteix a revelar la malura que s'amaga darrere l'aparença pastoral de decorats de cartró pedra. Francis Scott Fitzgerald, a la seva primera novel·la, En aquest costat del Paradís , amb la Primera Guerra Mundial com a rerefons, iniciava una devastadora crònica generacional de les il·lusions perdudes. Fecundats per la mirada social de Fitzgerald emergeix una cadena d'escriptors destinada a descobrir un horror velat pels protocols socials i per una ètica purista imposada públicament a ultrança. Així, entre tants altres exemples, la narrativa de Saul Bellow obre l'abisme dels inferns morals. Sota el maquillatge de la normalitat quotidiana del sud, les novel·les de Carson McCullers esqueixen el vel i mostren la profunda corrupció estructural que margina els individus de les minories socials. En una implosió còmica i alhora cínica, Kurt Vonnegut ens presenta la crueltat com un correlat més de la naturalesa humana. Sense lirisme, Cormac McCarthy relata mons assolats d'on s'ha esvaït tota condició d'esperança.
Això sembla el paradís!, molt ben traduïda per Jordi Martín Lloret, construeix una epopeia desactivada pel to de paràbola del llibre, pel retrat prosaic d'un entorn postindustrial que es rabeja en la sopa dels seus miasmes i per una èpica ensordida per la voluntat primordial de subratllar l'absurd de tota una civilització.
Amb interpolacions d'una veu en primera persona, mostrant una gran capacitat introspectiva que es manifesta a través de breus pinzellades impressionistes, que en alguns moments cauen en l'esquematisme i atien la sospita d'obra inacabada, aquesta novel·la presenta una crítica descarnada d'un món fonamentat en el consum i la desaprensió moral.
Lemuel Sears, un home gran, comprova que la llacuna de Beastley, el lloc on patinava damunt del gel durant els hiverns de la seva infantesa, ha quedat convertida en un abocador a mans d'uns mafiosos i d'un ajuntament subornat. L'obra exalta d'una banda el dualisme entre cos i ànima, el combat entre passió i raó, i, de l'altra, els moviments coratjosos que esclaten a les vellúries d'un home que encara sent la crida de la seducció amorosa i que en paral·lel surt a la recerca del seu vigor perdut, cristal·litzat en la defensa d'un llac insalubre que per a ell és com una mena de Rosebud: la pàtria de la infantesa.
La gran lliçó d'aquesta novel·la-epíleg de l'obra de Cheever és d'un vitalisme incorruptible. El paradís és igual al fet de sentir-se vius sense declinar cap de les penombres de l'existència: ni els erràtics camins d'una pretesa racionalitat, ni la incongruència de certes eleccions, ni els refusos amorosos, ni les parts aprensives d'un mateix. Una nova gran lliçó sobre l'ànima.
