Una carta de Kafka

Durant les vacances d'hivern del curs 1972-1973 de la Universitat Goethe, de Frankfurt, una colla de quatre amics vam fer un viatge a Praga i al regne de Bohèmia amb la intenció de conèixer els escassos parents i amics de Kafka que encara vivien i visitar els escenaris de la vida de l'autor, gairebé tots circumscrits al territori de l'actual Txèquia. Entre aquestes visites hi va haver la que vam retre al llogarret de Schelesen -avui, sens dubte, amb un nom txec-, prop de la ciutat de Liboch, lloc en el qual Franz Kafka va escriure la famosa Carta al pare entre el 4 i el 20 de novembre de 1919. Als afores d'aquell lloc, tocant a una carretera molt rudimentària, encara s'alçava l'edifici que havia estat la Pensió Stüdl en la qual l'escriptor va allotjar-se, en una habitació espaiosa del primer pis, amb balconada generosa, que donava a migdia. Vam picar el timbre que hi havia al costat del barri del jardí, i del portal del casalot va sortir una dona -en la qual vam suposar, pel cap baix, un pes de cent-cinquanta kilos-, amb bigoti ostensible i maneres rudes, a qui vam demanar que ens deixés veure l'habitació en què l'escriptor Franz Kafka s'havia estat l'any 1919. La dona devia saber perfectament de què parlàvem, però pel fet que es tractava d'un autor prohibit aleshores a tots els territoris d'influència soviètica, la dona de gran embalum es va posar a cridar i gesticular, mentre deia, encara en llengua alemanya: "Aquí no hi ha viscut mai un senyor amb aquest nom. Fora d'aquí, o crido la policia!". Naturalment, ens en vam anar del lloc cuita-corrents, perquè no era cosa de tenir raons (raons?) amb les autoritats txeques. Això sí: havíem estat al lloc que tantes vegades havíem vist en les famoses fotografies de Klaus Wagenbach, que és l'home que en té el repertori més abundós de tots els kafkòlegs del món. Ja estava fet, i satisfets quedàvem.

Aquesta carta, ara novament revisada i prologada pel germanista Ricard Torrents (Barcelona, L'Avenç, 2009), és un dels textos autobiogràfics més importats de l'autor, i un dels més notables de l'epistolari universal del segle XX. Kafka havia fet, pocs mesos abans, la coneixença de Milena Jesenská, una dona cristiana i casada que més endavant es convertiria en la traductora de Kafka a la llengua txeca, i, amb el propòsit de casar-s'hi, va ordir un altre dels seus mecanismes habituals perquè avortés, justament, el seu propòsit de "matrimoni". Va escriure una llarga carta al seu pare -unes 55 pàgines en aquesta edició-, en què li retreia tot el que un fill pot retreure al seu pare, amb raó o sense, pel sol fet de ser tal cosa i trobar-se en tal lloc, i sense estalviar-se gairebé cap aspecte de l'educació -frustrada, segons el fill- que el pare li havia donat: mala inculcació d'un sentit jueu per a la seva vida, mala educació sexual, pitjor educació de les formes de cortesia i de taula, indiferència absoluta per la vida d'escriptor del fill -tolerada pel pare només en la mesura que Franz era, sobretot, un empleat públic en una Companyia d'Assegurances, s'hi guanyava bé la vida- i tot el que es vulgui. El document és sensacional i esfereïdor, gairebé una rèplica epistolar del conte juvenil de l'escriptor, La condemna, en què un pare, en assabentar-se del propòsit de casar-se del seu fill, frustra aquesta possibilitat tot condemnant-lo, al final de la narració, a morir ofegat al riu Moldava.

Hi ha passatges de la Carta enormement reveladors: "Recordo, a aquest respecte, quan als banys ens despullàvem junts a la cabina. Jo magre, dèbil, esquifit; tu alt, valent, espatllut. Dintre la cabina ja em fonia de vergonya, i no sols davant teu sinó davant de l'univers, perquè tu eres per a mi la mesura de totes les coses... La cosa més important era llescar el pa de dret; però que tu ho fessis amb un ganivet untat de salsa no hi feia res. A taula calia estar només pel menjar, però tu et netejaves o et tallaves les ungles, feies punta al llapis, et furgaves l'orella amb un escuradents... Al teu davant -tu eres molt eloqüent- m'arribava als llavis una mena de balbuceig, de parlar quequejant; però això i tot era excessiu per a tu, i a la fi emmudia... En el judaisme tampoc no vaig trobar cap salvació de la teva banda... Escrivint em trobava, tanmateix, relativament segur, respirava; l'aversió que vas sentir tot seguit per la meva afecció a escriure em fou excepcionalment benvinguda. La meva vanitat i el meu orgull sofrien, és cert, sota aquella frase amb què solies acollir els meus llibres: 'deixa'l damunt de la tauleta de nit', però en el fons m'hi rabejava perquè, molt primitivament, aquella fórmula em sonava més o menys així: 'ja ets lliure, ara!'... Els designis de casar-me foren en rigor els intents més grandiosos i més esperançats de salvar-me, tan grandiosos, ben mirat, com ho fou el desastre final".

Tot plegat va acabar, com era d'esperar, de mala manera: la carta va quedar en mans de Milena, a mena de penyora; el seu pare no va llegir-la mai; la unió entre Kafka iMilena no va arribar a bon port; i la tuberculosi va fer el seu camí fins que va matar Kafka l'any 1924.