L'altre Riba

Enguany es commemora, amb simposis i homenatges, el cinquantenari de la mort de Carles Riba. L'efemèride hauria d'ajudar a sostreure el poeta de la mística universitària que ha imbuït la seva figura. La seva condició de crític i traductor ha fet obviar massa sovint que era també, i sobretot, poeta. Un poeta que, sota la cuirassa d'humanista, "hagué lo cor salvatge", per dir-ho amb un vers d'Ausiàs March que ell sempre va tenir molt present. Referent gairebé únic entre dues Catalunyes partides per la Guerra Civil, Riba va haver de sostenir sobre les seves espatlles tota una cultura. Com ja va apuntar Gabriel Ferrater, "Riba tot sol va constituir durant molts anys l'únic equivalent individual de la nostra societat literària inexistent, i l'única garantia propera de la pervivència de la nostra literatura".

En un article recent, publicat a la Revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats amb el suggestiu títol "Qui té por de Carles Riba?, el professor de la UB Jordi Malé observava que la poesia de Riba no ha rebut la mateixa consideració que la de Salvador Espriu i J. V. Foix, que compten amb fundacions dedicades a difondre el seu llegat. Riba ha estat ben estudiat dins el clos universitari, però fora de la facultat no ha tingut la mateixa sort, i sembla que poetes posteriors que el tenien per mestre, com ara Gabriel Ferrater o Joan Vinyoli, hagin connectat més amb les noves generacions i hagin deixat més petjada.

Ningú no pot negar que Riba ha tingut sort amb els estudiosos que l'han editat. Disposem d'una bona edició de la seva poesia completa, feta per Enric Sullà, però la darrera edició, revisada i ampliada l'any vuitanta-vuit a Edicions 62, no s'ha arribat a esgotar ni a reeditar.

Potser tant Riba com Espriu, tòtems de la pàtria, van haver de suportar una quota de representació simbòlica que els va resultar feixuga? Hi ha qui pensa que ha estat just al revés: "Riba sempre li ha anat gran, a la cultura catalana. Ara per ara, Jordi Cornudella, editor del Grup 62, veu més probable una edició de butxaca de la poesia de Riba, com ja s'ha fet amb Vinyoli o Espriu, que no pas un rellançament de les Obres Completes. També tenim la correspondència ribiana, que Carles-Jordi Guardiola va editar a la Magrana, una compendiosa biografia de Jaume Medina, i les traduccions dels clàssics grecollatins que la Fundació Bernat Metge manté vives. Qui té por, doncs, de Carles Riba? El respecte i la veneració, aquí més que justificades, sovint allunyen l'afecte i maten l'amor. Riba no ha desvetllat els mateixos debats encesos que Josep Carner va provocar ara fa uns anys. Una figura indiscutible corre el perill de suscitar la indiferència. Potser ha predominat la noció que Riba sabia fer versos perquè era un savi, quan potser era més aviat al contrari. El savi s'ha menjat el poeta. L'humanista ens ha amagat l'home.

Qui era, realment, Carles Riba? Joan Riba, un nét de poeta nascut als anys seixanta i que no va arribar a conèixer personalment el poeta, confessa que "per a una part dels néts la figura de l'avi ha estat una bona llosa, i com a figura mitificada i referent ineludible dins el món cultural i literari català, ha estat complicada de desxifrar". Joan Riba, lingüista de professió, reconeix que no ha sintonitzat mai amb l'autor de Les Elegies de Bierville : "Veig el meu avi com una persona en la qual el discurs mental ha dominat fins al punt d'eclipsar la part emocional", afirma. "Segons el meu parer, en ell imperava un discurs obsessionat pel rigor, la perfecció, la puresa, que podien arribar a ser asfixiants". En aquest sentit, l'actitud rebel i lisèrgica del seu germà gran, el cantant Pau Riba, més enllà de l'esperit de revolta pròpia dels anys seixanta, també es podria entendre en clau familiar.

Riba era un home cerebral, certament, però també apassionat, i els col·legues que el van arribar a tractar personalment en donen fe. Josep Maria Castellet, editor emèrit i supervivent màxim de tota una època, explica a Seductors, il·lustrats i visionaris que "Riba impressionava pel seu rigor intel·lectual, pel seu sentit de la llengua i per la precisió amb què exposava les seves idees", però també quan posava el seu mal geni sobre la taula. Era un home vehement, però que vivia sotmès a una forta repressió interior, una tensió que podia esclatar amb una gran violència. Castellet rememora un polèmic col·loqui de poesia a Formentor. Riba s'havia entaulat en un duel una mica absurd amb Robert Graves. Un atac desmesurat de Graves a Virgili va encendre Riba i l'un i l'altre, explica Castellet, es van enganxar en una baralla en què "es van llançar, com si fossin punyals, citacions d'Homer o de Virgili en versió original, és a dir, en grec i en llatí". El públic va quedar una mica esfereït amb aquella reacció de Carles Riba. I "el qui va acabar de pagar els plats trencats va ser Blas de Otero perquè Riba va qualificar de tonterías les idees d'Otero sobre l'ús poètic del llenguatge del carrer".

Són anècdotes que, sense desmerèixer la seva gran qualitat intel·lectual, humanitzen el personatge. Carles Riba, exemple d'integritat moral i profunditat espiritual, a vegades també era humà, com aquell dia que va rebre a casa seva Salvador Espriu i dues amigues, Amàlia Tineo i Carme Boyé, i al cap d'una estona d'escoltar els versos del jove Espriu es va quedar adormit. Després la seva dona, Clementina Arderiu, va salvar la situació com va poder desfent-se en elogis davant d'Espriu.

És una cultura tan petita que no el pot digerir", afirma el poeta Albert Roig. "Carles Riba és un d'aquells poetes difícls que si no tenen una cultura institucionalitzada al darrere com tenien T.S. Eliot o Paul Valéry, queden una mica desemparats", declara el poeta i professor de la UB Carles Miralles. "És una figura tan immensa que aquest país no se la pot acabar". Albert Roig ho diu d'una altra manera: "El mirall de Riba és Valéry. Però passa que els francesos poden tenir un Valéry, però Catalunya no pot tenir Riba". Asseveracions com aquestes no ajuden a superar l'etiqueta de poeta difícil. "La poesia, sobretot la de Riba, necesita ser rellegida, ser compresa i no pas entesa i prou. És el plaer del text que s'ha perdut i ens ha deixat més que lectors, consumidors", sosté el poeta Carles Camps Mundó.

Durant dècades, una nòmina respectable de catedràtics han mantingut la flama encesa estudiant devotament la figura de Riba. Després d'anys de tenir-lo sota estricta observació, tothom està d'acord que ha arribat l'hora que li donin l'alta acadèmica i la seva poesia surti al carrer. "La figura de Riba s'ha encarcarat a la universitat", afirma Roig. "La seva poesia perviu, com passa amb Rilke o Valéry, a través dels que el saben llegir. Als que no el saben llegir, els arriba a través de Vinyoli o Ferrater, que li fan de filtre". Camps Mundó explica per què la seva poesia es manté encara avui inaccessible per a molts: "La poesia que es porta avui dia és la dita de "de l'experiència", com si en Riba no n'hi hagués d'experiència! És a dir, tot allò que en altres contextos en diríem fer safareig, ara en diem fer poesia, com a resultat d'una mala lectura de la poesia angloxasona. Riba recicla la seva experiència no cap al particular, sinó cap al universal".