Incendi II

A finals de juliol, quan Joan Llinares va ser anomenat director executiu del Palau de la Música en substitució de Millet, em vaig quedar amb una frase que em sonava d'alguna cosa, encara que no vaig ser capaç de recordar de què. Deia: "Les administracions en cap moment s'han plantejat un canvi de titularitat", titularitat que com tothom sap és privada, de l'Orfeó Català. La memòria té cops amagats i justament ahir em va tornar. Aquella frase, fil per randa, l'havia sentit, més d'un cop i de dos, entre el 1986, quan vaig començar a escriure en aquest diari, i el 31 de gener de 1994, data fatídica en què el Liceu es va convertir en cendra. "El reconstruirem!", va ser el clam unànim sorgit de la vergonya d'haver-lo deixat cremar (com va dir el jutge del cas: "entre todos lo mataron y él solito se murió"). El problema era qui s'havia d'encarregar de la reconstrucció. Els propietaris no tenien prou calers. Les administracions, que des de 1980 ja pagaven les temporades, sí que els tenien, però no podien posar-los si abans no es resolia el canvi de titularitat. Els estira-i-arronsa van durar un temps, però finalment es va arribar a una fórmula que ha funcionat prou bé: el Liceu és des d'aleshores un teatre de titularitat pública, administrat per una fundació que integra les administracions, el consell de mecenatge i l'antiga societat de propietaris.

És a dir que aquella famosa frase va morir sepultada sota la lògica dels fets, que és tant com dir de la mateixa Història: diversos teatres europeus al llarg del segle passat havien resolt el procés amb solucions més o menys semblants. Qui ens havia de dir que 15 anys després tornaríem a ensopegar amb un enunciat idèntic. Només que ara les inversions públiques ja s'han fet (vora 24 milions d'euros), però la titularitat continua sent privada i "en cap cas" es pensa discutir-ho. Algú m'ho pot explicar? És que l'incendi del Palau no s'ha endut prou coses pel davant? O potser cal que les venerables muses de l'edifici de Domènech i Montaner, patrimoni de la Humanitat, però, sobretot, com s'ha constatat, del senyor Millet, treguin fum pel cap?