Reportatges per entendre el món

Sovint s'anuncia la mort del gran reportatge com a gènere periodístic a la televisió. Els nous formats que estan triomfant a la graella, de fet, aborden temes lleugers i amb un to espontani per enganxar l'audiència. Tanmateix, i malgrat els mals presagis, el multipremiat 30 minuts de TV-3 acaba de complir 25 anys en antena, ha emès 1.237 reportatges (el 70% de producció pròpia) i no deixa de preparar nous treballs per "explicar el que passa al món", de primera mà i més enllà del que recullen a diari els informatius de la casa. Està al caure, sense anar més lluny, un especial sobre el cas Millet, avancen els responsables del programa.

Però l'efemèride, que se celebra aquesta setmana, també s'ha aprofitat per oferir a 25 sales de cinema espanyoles el documental Barraques. La ciutat oblidada dins del cicle el Documental del mes. I sobretot per presentar el nou web del programa, on ja es poden veure de forma gratuïta prop de 700 reportatges emesos dintre de l'espai. No hi són tots per una questió de drets televisius, però sí la majoria.

Al web del programa ja es poden veure 700 reportatges de producció pròpia "El reportatge no ha de ser objectiu o neutral, però sí rigorós" Aquesta setmana el programa recorda com ha retratat els últims 25 anys

"El reportatge no ha de ser objectiu o neutral, però sí rigorós" Aquesta setmana el programa recorda com ha retratat els últims 25 anys

Aquesta setmana el programa recorda com ha retratat els últims 25 anys

El web permet veure com ha canviat el món en un quart de segle i també comprovar com ha evolucionat el gènere. "Ara es porten els programes amb un estil fresc, que donen pinzellades de coneixement, però que no et fan entendre el que passa. Nosaltres intentem fer-ho", explicava ahir Eduard Sanjuán, que al gener va assumir la direcció del programa en substitució de Joan Salvat. La reflexió estava emmarcada en una jornada que va acollir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i on coneguts autors de reportatges van debatre sobre el futur del reporterisme a televisió. Joan González, director de la productora Paral·lel 40, apuntava que "cada cop més, les històries s'hauran d'explicar en menys temps". Les noves plataformes portaran nous formats. Però no només això, també faran que sigui més fàcil produir continguts i que els ciutadans esdevinguin reporters. "Per aquest motiu, el periodista haurà de dedicar la meitat del seu temps a verificar el material que li envien els aficionats", segons explicava Hervé Chabalier, director de l'agència Capa.

Per la majoria de participants, tot i així, el fet que els mitjans destinin pocs recursos econòmics i humans al periodisme d'investigació és el principal perill per al gènere. Com recordava Pedro Erquicia, exdirector de Documentos TV , queda gairebé reduït a les cadenes públiques. Altres com Justin Webster es mostraven més optimistes i aportaven exemples com la CNN que estan augmentant esforços en aquest sentit. "Sobre alguns temes l'espectador necessita una explicació pausada", recordava el periodista. Per la seva banda, Montse Armengou, autora de reportatges com Els nens perduts del franquisme , va apuntar que els reportatges no han de ser objectius i neutrals, "però sí rigorosos".

El web de 30 minuts és una eina ideal per a amants del gènere, estudiants i investigadors. Inclourà documentació complementària per a cada reportatge sempre que sigui possible: texts, fotografies, enllaços i entrevistes completes que a la televisió no van tenir espai. El proper programa porta per títol Abecé "30 minuts ". S'emetrà diumenge (21.50 hores) i il·lustra com l'espai ha retratat els últims 25 anys. Santiago Torres, Pere López i Carles Señalada han estat els periodistes encarregats d'elaborar l'especial, entorn de 26 històries clau i a partir de les imatges aparegudes a 50 reportatges. Aquest viatge permet recordar des d'un reportatge emès el 1984 sobre el Ku Klux Klan a la proclamació de Barack Obama com a president dels Estats Units. També permet recuperar testimonis d' Els nens perduts del franquisme (2002) i recordar drames com el de la immigració a Balseros (1997). No hi falten imatges sobre el treball dedicat a la guerra de l'Iraq i la participació d'Espanya que, vistes amb el temps, no tenen pèrdua.