Monegal

Començarem per un tòpic: si el Ferran Monegal no existís, l'hauríem d'inventar. El seu programa, Tele Monegal, els dimarts a la nit a BTV, és fantàstic. Fa crítica televisiva bona. M'agrada fins i tot l'ocellot kitch que fa sentències, o les cortinetes de separació on surt el Monegal aixecant les mans amb cara d'espant, probablement per les coses que ha de veure a la tele.

Els informatius són una de les seves dianes, per exemple els d'Antena 3 o els de la Cinco, que fan pena. Poden dir nou informacions irrellevants, i la sang i el fetge que no hi faltin.

Amb poques paraules va definir el programa de Risto Mejide, G-20, a la Cinco: hi ha massa Fanta de taronja i falta àcid sulfúric. De vegades, no massa, és clar, també fa crítica de BTV, com en el cas de la parella nord-americana que va fingir que el seu nen estava en un globus aerostàtic perdut a l'espai. "Hi vam caure tots".

Monegal és també un bon entrevistador. El programa té tan prestigi que gairebé ningú no rebutja anar-hi. Recordo recentment la de Juanjo Millás o la de Samanta Villar, que fa un dubtós reality a Cuatro. Passa 21 dies sense menjar i després parla de l'anorèxia, o 21 dies vivint sense sostre o... No va tenir ni un argument vàlid per respondre a en Monegal. La star, com va dir el crític, fa sentir vergonya aliena de la professió, gairebé no m'atreveixo a dir periodística. Patètic.

Confesso que també m'atrau Tele Monegal perquè té una certa morbositat. Repassa amb imatges el safareig de la teleporqueria. Amb poc temps saps les misèries de les celebrities, sense haver de veure tants programes fastigosos. En Monegal també viu d'això. No sé si està bé o no, però et posa al dia amb tot luxe de detalls.