Arquitectes catalans a París

A París ha obert les portes l'exposició Architecture Catalane 2004-2009. Portrait d'époque organitzada per la Cité de l'Architecture et du Patrimoine i el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya amb el suport del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Un dels comentaris recurrents per part dels organitzadors és lloar la salut de l'arquitectura catalana. Resulta evident que entre quasi vuitanta projectes de setanta equips es troben obres d'interès, però el conjunt obre alguns interrogants. El primer és que convindria haver estat més escrupolós, i adonar-se que el Col·legi no pot fer exposicions d'arquitectes; el Col·legi hauria de ser exquisit en mostrar obres, però no equips. L'exposició mostra equips més que obres, perquè clarament són els seus noms els que encapçalen les obres. És per això que s'exposen obres fetes per arquitectes catalans fora de Catalunya, a Mèxic per exemple, però en canvi no es mencionen obres d'equips estrangers amb una transcendència pública evident, com ara la Ciutat de la Justícia -projectada per un equip britànic-, o una obra clarament col·lectiva com el 22@.

Però una exposició és l'obra d'uns comissaris que tracen un perfil de l'arquitectura local que resulta tan important com les mateixes obres. De fet, si ho pensem, les obres "ja estan" construïdes a diferents llocs, però no formen una col·lecció si no és amb una exhibició i un catàleg com aquest. En agrupar les obres, en comparar-les i relacionar-les entre elles, establim conceptes, posem de relleu idees, assenyalem valors o errors; és a dir, fem una teoria (encara que sigui modesta) sobre l'arquitectura. Doncs bé, aquest, tot valorant la feina que suposa la mostra, és el punt més opinable, començant perquè els projectes dels comissaris figurin en el catàleg en un lloc a part. L'agrupació de les obres es basa en uns conceptes poc fonamentats. Un d'aquests conceptes, Límits per exemple, que agrupa un Hotel a Tudela o un edifici d'habitatges a Terrassa que podien haver estat en una altra part qualsevol del catàleg, és un vell eslògan del qual algunes revistes d'arquitectura van abusar fa uns anys, és feble i resulta poc consistent. De fet, avui no té tant d'interès assenyalar el límit de res sinó més aviat les unions complexes de les coses més diverses. L'actual tendència posada de manifest pels analistes polítics, sobre la cada cop més freqüent agrupació dels ciutadans entorn a objectius fora dels "límits" dels partits tradicionals -com idees transversals- s'hauria de poder extrapolar al camp de l'arquitectura. Paisatge, un altre dels conceptes sota el qual s'agrupen algunes obres al catàleg, està començant a perdre interès a base de voler veure paisatges a tot arreu i acaba per contribuir a la confusió, dient que la biblioteca de la plaça Lesseps és un paisatge. Un exemple, d'altra banda, que il·lustra a la perfecció com els arquitectes ens allunyem de la realitat i ens guanyem l'antipatia de les persones intel·ligents, que, per molt que s'esforcin, van a la plaça Lesseps i veuen una biblioteca i no hi poden veure un paisatge. El mateix succeeix amb els conceptes: Continuïtats , Noves identitats o Buits , paraules que gastem a base d'anomenar-les, no per definir amb precisió allò que és, sinó emprant-les com a paraules que serveixen per a tot, perdent així tot el significat que tenien. Resulta difícil d'entendre que Buit sigui la categoria que agermana un estudi-habitatge de pressupost reduït a Gaüses i l'extravagant torre de la Companyia Gas Natural.

L'obra dels arquitectes catalans triada en el catàleg mostra una arquitectura en conjunt poc connectada amb el seu temps, si per això entenem ser poc pràctica, inflada i que es complau en l'exhibició gratuïta -alguna cosa semblant a tenir un menjador pels diumenges-. Això ho posen de manifest les fotografies, que encara que d'autors molt diversos, la majoria estan contaminades del mal del retoc i de la falta de realisme, a la immensa majoria no hi surt cap persona -cosa realment difícil per exemple en un parc-. Els edificis apareixen llepats, afectats, irreals i han triat un punt de vista que afavoreix l'objecte i no el conjunt que forma amb el seu entorn; no adonar-se d'això és un error flagrant. Comparada amb l'arquitectura suïssa contemporània, per posar un exemple, a la catalana li agrada massa els volums en voladís, enlloc de preferir apilar; una cosa més adient amb l'època de la tan preconitzada sostenibilitat. L'afició pel voladís innecessari és exhibicionista i mostra més un contagi que una reflexió, vull dir que la millor manera de veure quan una cosa està copiada de forma automàtica -quan és un estil- és fixar-nos si també ha copiat els errors. L'exposició i el catàleg mostren un fet que ja intuíem sobre l'arquitectura catalana: darrere de les seves obres no hi ha un pensament consistent, fem millors obres que no pas les pensem. L'arquitectura no progressa només perquè utilitzi nous materials o noves tècniques constructives, o perquè els usos sol·licitats siguin més estudiats i definits, ni crec que ho faci tampoc tenir pressupostos més generosos. Progressa lentament per la reflexió que en fem.