Thackeray i l'esnobisme

No hi ha unanimitat entre els lexicògrafs i etimòlegs anglesos sobre l'origen de la paraula "snob", catalanitzat "esnob". En principi, els diccionaris assumeixen que aquesta veu és la lexicalització de l'abreviatura "s.nob.", que equivalia a l'expressió llatina sine nobilitate , "sense títol de noblesa", que els administradors de les grans universitats angleses posaven al darrere del nom de qualsevol alumne que, cosa rara, procedís d'una classe mitjana, o baixa (cosa encara més rara), a diferència de la major part dels estudiants que s'hi matriculaven durant els segles XVIII i XIX. És una explicació plausible.

Sigui com vulgui, el fet és que la paraula "snob", en llengua anglesa i, especialment, en la seva literatura, va patir transformacions inesperades. Contra l'etimologia que hem apuntat, el diccionari Oxford encara diu que un "snob" és aquella persona "who pays too much respect to social position or wealth, or who despises persons who are of lower social position". Abans que res, doncs, els esnobs haurien estat els rics, però més tard haurien estat els qui no tenien escut d'armes, però feien tot el possible per imitar, sempre amb inevitable afectació, els costums dels nobles. En fi: no hi ha millor manera de seguir la complicada història d'aquesta paraula que llegint l'estudi de Margaret M. Goodell, Three Satirists of Snobery: Thackeray, Meredith, Proust , Hamburg, 1939.

Tot això ve a tomb arran la traducció catalana del primer llibre important de William M. Thackeray, El llibre dels esnobs (l'original, a la revista Punch , 1846-1847; i traducció catalana ultrameritòria de Xavier Pàmies, a Martorell, Adesiara, 2009). L'autor és més conegut a casa nostra per la seva novel·la Vanity Fair , o La fira de les vanitats , i una mica per l'adaptació cinematogràfica de Les aventures de Barry Lyndon , a càrrec de Stanley Kubrick, amb banda musical extraordinària de Haendel: tot molt anglès. El mateix Thackeray, al seu Llibre dels esnobs , comenta sobre aquesta paraula d'imprecís origen: "No fa ni vint-i-cinc anys que va néixer un nom, un monosíl·lab expressiu, per anomenar la raça dels snobs . Des d'aleshores, aquest nom s'ha estès per tot Anglaterra igual que després ho ha fet el ferrocarril. Els esnobs són coneguts i reconeguts a tot un imperi on he sentit dir que no es pon mai el sol". Llavors l'autor posa de relleu el fet que el substantiu o l'adjectiu "snobish" hagi lliscat des de les classes altes fins a les classes mitjanes i baixes, o viceversa, i acaba amb aquesta conclusió que, de fet, és el que ofereix una especial característica a tot el llibre que comentem avui: "És un error judicar els esnobs a la lleugera i pensar que només existeixen entre les classes baixes. Estic convençut, al contrari, que es pot trobar un gran nombre d'esnobs en tots els estaments socials". I, més encara: "Aquell qui admira amb mesquinesa coses mesquines és un esnob". Diguem que, amb aquesta afirmació, quedava definit el marc en què es mou tot el llibre de Thackeray: els rics practiquen l'esnobisme per defensar estèticament uns privilegis de classe dels quals, tot sovint, no en són mereixedors -per exemple, quan "mengen els pèsols amb ganivet"-, i els burgesos i els més pobres són esnobs quan pretenen acostar-se, per pruïja moral, als costums de les classes altes sense estar preparats per imitar-les.

Al capdavall, tot plegat va a parar a una frase que es pot llegir en un estudi sobre aquest escriptor: Snoborum numerus infinitus est , que glosa una citació famosa de l'Eclesiastès, més aviat referida als ximples: Numerus stultorum infinitus est , cosa que es pot comprovar cada dia i a qualsevol lloc: "De ximples, el món n'és ple". Aquest va ser el mèrit de Thackeray: va eixamplar prodigiosament l'ús del terme "snob" amb un desplegament d'ironia i d'humor que agafa moltes coses de Swift, de Dickens ( a contrario ) o del gravador William Hogarth, a qui admirava, i al qual, tot i voler assemblar-s'hi en la seva faceta de caricaturista, Thackeray no va igualar ni per atzar -recordeu que Dickens mateix va rebutjar la possibilitat que Thackeray il·lustrés el seu Pickwick , per manca de destresa d'aquest. Thackeray, doncs, va ampliar i va universalitzar la categoria de l'esnobisme, i va localitzar aquesta actitud entre mesquina i estètica en tots els estaments socials, com es veu en el llibre d'avui: des dels membres dels selectes clubs de Londres que encara es poden freqüentar (amb invitació, naturalment) fins a la reialesa, passant pels militars, els mercaders, els financers, els universitaris (aquests ho són un rato llarg), els irlandesos en general (per pobres i devoradors orgullosos de patates), els amfitrions, els viatgers, els pagesos, els concos i els casats. El llibre acusa els naturals defectes de les coses que s'han escrit precipitadament per a la premsa, però és un dels documents més imprescindibles per entendre aquesta raresa que en diem "el món anglès", encara que hagi passat un segle i mig d'ençà la publicació del llibre de Thackeray. I és que, com sap tothom, els anglesos no canviaran mai.