"El més important és el plaer"

Una mica tímid, cosa curiosa en un artista acostumat a estar sobre l'escenari, i nerviós en veure's obligat a parlar de si mateix per donar a conèixer els seu nous treballs, Pascal Comelade (Montpeller, 1955) es passejava l'altre dia amb un piano de joguina a la mà. És el seu instrument, allò amb què quasi bé tothom l'identifica, però la seva música, per descomptat, no és de joguina sinó, diuen els crítics, una de les aportacions més interessants a l'escena musical del país. Queda clar amb la doble entrega discogràfica que fa aquests dies. Per una part, el recopilatori del seu treball dels noranta en la caixa-disc La catedral d'escuradents i, per l'altra, el nou disc Friki serenata, tots dos publicats per Discmedi.

Pregunta. Per què aquest recopilatori ara?

Resposta. És senzill. Entre 1992 i 2002 tenia contracte amb la Virgin, amb qui vaig gravar 15 discs. El 2003 Emi va comprar Virgin, de la que depenia el petit segell amb el que treballava, i ho vam deixar. Això volia dir que a partir de llavors tot el meu material va quedar descatalogat, fora del mercat. De cap manera vull reeditar aquests discs ni tornar-los a posar al mercat tal qual, per això ja hi ha les botigues de segona mà o Internet, però em semblava interessant fer el recopilatori d'aquesta dècada precisa.

P. Com ha fet la recopilació?

R. És una tria molt personal en què m'he passat quasi tres anys. Una mena de plat combinat on he mirat de posar una mica de tot buscant exemples molt precisos del que vaig fer. Per exemple, agafo un valset amb piano de joguina dels molts que vaig escriure en aquell temps. Es tracta que no hi hagi cap repetició i que tot sigui diferent. És la meva tria. He mirat de preservar allò que em semblava més interessant procurant que el disc fos coherent.

P. A la caixa hi ha dos discs pròpiament recopilatoris -Anemic cinema (1992-1996) i El pianista del antifaz (1996-2002)-, però encara n'hi ha dos més que fan la recopilació temàtica. I a Sub-versions de salon s'hi troba, a més de les seves col·laboracions amb Robert Wyatt o Toti Soler, una genial versió de l'Smoke on the Water de Deep Purple tocat amb una guitarra de joguina. Per què tant d'amor a les versions?

R. Sempre m'han agradat. Als vuitanta gairebé la meitat dels discos eren versions, ara només en faig dues o tres per disc. He fet un resum del que a mi em semblava el millor. Són com un conjunt de les meves obsessions musicals. Música de pel·lícula, rock dels anys seixanta i setanta, un parell de col·laboracions... L'altre disc temàtic, Hiparxiologi del plat combinat són també versions però de material tradicional català. És una qüestió generacional. És la música que s'escoltava al carrer o a la ràdio als anys 70. El que compta és que és música tradicional on tot està barrejat. Que sigui rock and roll o el ball de l'àliga és el mateix. Al final és la mateixa música, material popular. Però en cap moment faig folk. No. És música instrumental popular.

P. També inclou un llibret amb el catàleg de les seves pintures i collages. Sembla el mateix.

R. Sí. Joguines, collage, còmic, pop. És el meu món tant a la imatge com a la música.

P. I el disc nou?

R. Vaig començar a preparar-lo a mitjans de l'any passat i recull el repertori actual que toquem ara amb l'orquestra, on tots el músics són de Barcelona.

P. Aquesta mescla de passat i present reflecteix la seva evolució?

R. No tinc aquests conceptes del passat, el present o el futur. Per mi és la mateixa vida, les mateixes obsessions. Sí, ja no tinc tupè, però només tinc una vida i una colla de gent que m'acompanya.

P. Ara té més públic.

R. Bé, als vuitanta era una producció underground en un món underground d'on no vaig sortir fins als noranta. Però la manera de fer musica, d'anar pel carrer o de pujar a l'escenari és la mateixa.

P. Quan s'escolta la seva música un es queda content.

R. El més important és el concepte de plaer. Als vuitanta, al període punk o postpunk, vivíem en el caos integral. A vegades penso que va ser el millor període de la nostra vida i d'altres veig que no, que va ser el més gris. I als noranta van començar els problemes conceptuals amb la teoria, amb això de com definir la música, l'avantguarda... Però ho he deixat de banda tot. Ara el més important és continuar amb aquest intent de trobar el meu propi discurs i, sobretot, el plaer, el plaer. Em considero un enemic de qualsevol tipus de dogma. Ja sé que és una visió una mica individualista, però...

P. No es pot parlar d'escola, però sí d'una generació o un grup de gent molt determinat en què hi seria vostè, Enric Casassas, Victor Nubla, Max, Perejaume, Sisa, Pau Riba...

R. Riba i Sisa van ser grans referents. Quan vaig arribar a Barcelona l'any 73, em comprava tots els seus discs. Va ser un gran luxe poder fer anys després alguna col·laboració amb el Pau, i un disc sencer amb el Sisa. Qui m'ho havia de dir! Aquesta gent és la que va fer la feina, nosaltres vam arribar després. És veritat que hi ha coses en comú, encara que sigui difícil d'explicar.

P. Un altre que es podria incloure al grup seria Carles Santos. Encara que el seu piano és de veritat.

R. Seria un somni total tocar amb ell encara que fos un minut.

P. Viu entre França i Catalunya. No li crea problemes?

R. Tinc dues vides, així ha estat sempre. Visc dues realitats i, sí, és una mica esquizofrènic. M'encanta la cultura catalana i hi ha un punt que penso que sóc català. Però, no. Encara que visc a Ceret, al peu del Canigó, que antigament era Catalunya, allò és francès, tant des del punt de vista cultural com polític. La referència allà és París. De fet, a França tinc una altra discogràfica. Encara que el 85 % de la meva feina és a Catalunya.

P. I per què viu allà?

R. Perquè és el meu paisatge, el necessito per viure.