Nova fornada

Ja no estan sols. L'excel·lència artística d'artistes com Roger Mas, Joan Miquel Oliver, Antònia Font, Mishima, Love Of Lesbian, Guillamino, Manos de Topo o Mazoni, representants de la nova saba de la música a Catalunya, ja no camina sola. Una nova generació d'artistes, fins ara poc coneguts pel gran públic, s'estan fent conèixer malgrat la crisi que arrasa la indústria musical, i ha convertit la seva irrupció en una prova tangible que la crisi, almenys ara com ara, afecta el negoci del disc i no tant la pròpia música. Deixant al marge el fenomen "Manel", noms nous com Silvia Pérez Cruz, Estanislau Verdet, Uma, El Petit de Cal Eril, Animic, Sanpedro, La Brigada i molts altres donen forma a una escena amb una riquesa i una varietat que amb prou feines es podia intuir fa pocs mesos. Les raons d'aquesta explosió de noms no només es pot vincular a Manel, naus almiralls i artistes referencials d'aquesta situació, sinó a altres aspectes entre els quals no es pot deixar de banda el fet que avui en dia la professionalització no és un objectiu en si sinó un afegit que en ocasions ni tan sols és obertament desitjat. Els temps avui no semblen criminals per a la lírica.

La digitalització ha fet als grups independents de les ràdios que abans imposaven l'estètica

La popularitat de Manel la van guanyar amb el boca-orella i per Internet

Aquesta pèrdua de pes específic de la professionalització a ultrança i de l'èxit com a destinació final i única de l'acció artística s'ha vist ajudada per altres factors derivats. Per exemple, aquests artistes ja han acceptat, encara que sigui a desgrat i sense estima, la realitat inqüestionable que formen part d'una generació ja denominada "de baix cost" - low cost - obligada a viure amb pocs recursos econòmics. De la mateixa manera, aquests artistes s'han alliberat de la pressió d'una indústria quasi inexistent que ara es limita a posar els discos al carrer i s'han vist beneficiats per la reducció de costos de producció que la tecnologia digital ha imposat. Aquesta digitalització els ha fet independents de les ràdios que abans imposaven la seva estètica, i tenen Internet com a un aliat que no marca condicions. Així, i sense caure per això en un món de miratges, la música flueix sense tants lligams, exonerada de ser comercial, fàcil o fresca, termes abans en plena vigència. Si a això afegim que històricament Catalunya ha estat la més consumidora de música del país, podrem entendre el perquè d'aquest floriment.

En aquest sentit l'exemple de Manel resulta paradigmàtic. La majoria dels seus components segueixen tenint ocupacions paral·leles a la música, el grup va néixer sense cap vocació de professionalització i acceptar-la ha suposat un debat intern que abans era impensable. D'una altra banda, el seu estil coquetejava amb el folk quan ningú creia en les possibilitats comercials d'aquest estil, tant que ni tan sols van guanyar el concurs de grups novells Sona 9 al qual es van presentar. Pel que fa a la seva popularitat, es pot dir que els mitjans van arribar quan ja tenien una base de públic que els seguia gràcies al boca-orella i a la difusió per Internet. I un cop aconseguida la fama, els membres de Manel s'han mostrat reticents a concedir entrevistes per evitar que el fenomen els devori, una postura molt intel·ligent que els grups convencionals que han crescut a l'empara de ràdio, mànagers i discogràfiques no s'haurien plantejat mai.

Ara només queda esperar que el públic, mitjans especialitzats i el poc d'indústria que resisteix no s'entestin en el descobriment de nous "Manel". Una cosa així ja està passant, "folk" sembla la paraula màgica i algunes bandes, verdes encara a la llum, ja estan rebent la calor d'uns focus que les poden marcir abans que floreixin. Tot i així, la música passa per un bon moment a Catalunya.