Més moda que rima

A partir de demà mateix, el festival Hipnotik celebra els 25 anys de hip hop a Espanya, país que, tot i que amb un cert retard, també es va deixar seduir per la potència de la paraula rimada. Des d'aleshores, i amb una popularització molt pausada, a aquest estil musical li ha ocorregut el mateix que a la resta, i ha passat de ser l'alternativa a l'establert a convertir-se en una altra música més de consum.

Aquesta afirmació no s'ha d'entendre com una crítica o una censura a un hipotètic adotzenament del hip hop, sinó com una mera constatació que el caràcter trencador, arriscat i revulsiu d'aquest estil musical gairebé ja forma part de la història. És normal que passi perquè l'habitual en qualsevol disciplina artística és que els estils neixin per enterrar els precedents i acabin formant part de la història al costat d'aquells als quals es volia donar carpetada. Als Estats Units, pàtria natal del hip hop, només cal veure quins artistes venen més per entendre que la nova aristocràcia musical porta pantalons caiguts. I des del cim és difícil plantejar revolucions.

A Espanya les coses han anat més lentes, tant que encara avui no hi ha cap superestrella. És veritat que la crisi de la indústria musical i la fragmentació del mercatho han fet difícil, però també ho és que els artistes populars del hip hop no han transcendit les seves fronteres. Perquè, a més, semblaria que al nostre país l'únic que realment ha triomfat del hip hop és l'estètica. La publicitat, que en general s'avança a quasi tots els mitjans, ja estava rimant les seves frases comercials als noranta, i des de fa bastants anys l'únic que encara no ha portat caputxa hip hopera són els mitjons. Les dessuadores, els xandalls 'de marca', les sabatilles d'esport i en general la roba que sembla concebuda per batre un rècord d'atletisme fa molt de temps que s'han instal·lat entre nosaltres. I amb més força que la pròpia música de la que es distingeix com a ensenya estètica.

Un altre aspecte en què el hip hop s'ha digerit és en el pla musical, on curiosament no ha triomfat massivament per si mateix, almenys a Espanya, però sí barrejat amb altres estils. De fet, el hip hop ha estat reconegut com a música triomfal quan el pop i el rock l'han fet formar part del seu llenguatge. Des de The Clash a Madonna, de Ojos de Brujo a Miguel Bosé, una multitud d'artistes han fusionat el hip hop amb els seus respectius estils matrius. Durant molt de temps, i els més despistats encara avui, s'ha considerat que acudir al hip hop denota una modernitat que en realitat mostra fonamentalment extraviament i desitjos de posar-se al dia a l'encalç d'un mercat esquiu. Aquí sí que ha triomfat el hip hop, en la seva qualitat d'acompanyant que basteix un pont amb les noves generacions en estar dotat d'un discurs més "contemporani".

I són precisament les noves generacions les que han convertit el hip hop en la seva música: és l'estil dominant en els gustos dels joves que no arriben als 18 anys. I potser per això, el hip hop a Espanya no s'ha desprès d'aquella aurèola juvenil que reflecteix un món bastant aliè als adults. Així com als Estats Units hi ha artistes que després de més de 30 anys de hip hop tenen com a referència els adults, a Espanya el hip hop segueix parlant principalment d'un univers juvenil.

També queda pendentl'adaptació als idiomes autonòmics. A Catalunya el panorama avui encara és desolador, amb molt pocs artistes que es puguin prendre seriosament. La raó de més pes que se sol esgrimir és que el català no té un argot prou potent per expressar la bel·ligerància dels seus compositors. Sigui quin en sigui el motiu, el català s'ha d'incorporar al discurs del hip hop per simple i rotunda lògica.

En resum, el hip hop ha recorregut un camí gens menyspreable, però no ha arribat a instal·lar-se com una música capaç d'atènyer el gran mercat i ha perdut en la travessia aquell aire underground i alternatiu que va marcar el seu inici a Espanya.