Autòmats

Els ninots automàtics del Tibidabo ja no desperten la gran admiració que despertaven fa quaranta o cinquanta anys. Llavors, pares i criatures s'apinyaven davant de "La monyos ", "El pallasso i la granota", o "L'orquestra prodigiosa ", aquesta formada per un mico i cinc negritos que ballaven. La clau d'aquest desinterès la dóna, paradoxalment, un altre autòmat del Tibidabo, "El poeta s'adorm ". El ninot representa un poeta, inexplicablement disfressat d'arlequí, que encén un llum, després comença a escriure un poema, després apaga el llum i, finalment, s'adorm damunt el full de paper. Pertanyia a la col·lecció de van der Walle, i va fabricar-se cap al 1885. El poeta s'endormisca i deixa incomplet el seu poema en el moment en què l'avanç de la indústria i el prestigi del Progrés començaven a fer del tot inútil -més que tot el que pugui dir l'estètica kantiana- allò que es faci per mediació de la paraula i amb la participació de dos elements que sempre aniran junts: llenguatge i intel·ligència.

"Els autòmats ja no impressionen perquè els homes s'han mecanitzat"

Els autòmats, a part les deixies que puguin trobar-se'n a l'art egipci, el de Grècia (el cavall de Troia, per exemple) o el de Cartago (el Moloch articulat que encara apareix a Salambó, de Flaubert) van conèixer una florida extraordinària entre l'època dels progressos de la física (Newton) i la invenció de la màquina de vapor (Watt), que van fer veure als éssers humans que la maquinària era capaç de fer, tota sola, moltes de les coses que durant segles havien dut a terme, amb gran esforç, homes i dones. La mecanització de moltes feines va esbalair tant la humanitat, que, de retruc, la humanitat va començar a representar-se, ella mateixa, com un estri automàtic. La cosa va començar, sobretot, amb ocellets engabiats capaços de refilar i amb tota la sèrie de rellotges prodigiosos construïts al llarg del segle XVIII, i no va trigar a aparèixer "L'ànec ", de Vaucanson, presentat l'any 1738, que, gràcies a dispositius meravellosos, era capaç de menjar, de digerir... i de cagar, per acabar de fer realista la invenció.

Això va semblar poca cosa; i al cap d'uns decennis, els inventors van començar a omplir el món -i les fires d'extravagàncies- amb ninots que representaven éssers humans, amb gran habilitat per fer les coses més diverses: tocar un instrument, repartir les cartes, ballar el minuet, tornejar la fusta, i, en el cas més extrem de tots, jugar als escacs: va ser el famós "Turc ", de Wolfgang von Kempelen, que presentava un home d'aquest país amb un escaquer i totes les peces que són del cas, i desafiava qualsevol espectador a fer amb ell una partida. Fins i tot Napoleó va caure en la temptació de jugar amb aquest autòmat, i va perdre. Edgar Allan Poe va escriure un text fenomenal sobre aquest enginy, demostrant que havia estat una gran farsa, i que l'enorme caixa que el Turc tenia a sota de la taula amagava un home -que, per més senyals, deien que era un soldat que havia perdut les cames en una acció de guerra, la qual cosa el feia molt més petit que el que és normal- que jugava als escacs millor que ningú al món (una mena de Bobby Fischer de l'època), i que, amb un joc d'imans i de miralls, responia, amagat en el moble, als moviments que feien els jugadors convidats.

Com que els autòmats sempre havien estat vinculats a la cultura industrial i urbana, encara se'n van veure a la pel·lícula Metròpolis, i després, no gaire més. Totes les coses tenen un temps, i el temps dels autòmats va passar a la història, amb l'excepció dels moderns robots antropomòrfics, que demostren una certa revifalla de la idea mateixa de l'autòmat, i més encara de la criatura de Frankenstein. Això sí: per molt que es perfeccionessin entre els segles XVIII i XX, als autòmats sempre els va faltar un element del tot imprescindible per emular els éssers humans: l'ànima. (Cosa que ja van veure, al seu moment, tant Descartes com La Metrie). I ara ens preguntem: ¿per què han desaparegut de les fires i de les grans exposicions universals els autòmats artístics? Se'ns acut que només hi ha una explicació fidedigna: si els autòmats estan desacreditats, si ja no representen cap novetat ni poden ser considerats cap cosa admirable i insòlita, és perquè els éssers humans, ells mateixos, s'han convertit en autòmats: s'han desespiritualitzat, veuen cada dia més reduïda la seva capacitat anímica, parlen cada cop més malament, pensen cada cop menys, es belluguen de maneres automàtiques (aneu al Sònar i ho comprovareu) i es diferencien menys com més va del que sempre hem considerat un mecanisme.

Veient que les coses agafaven aquest tomb, Juan Benejam va escriure un llibre, publicat l'any 1903 a Ciutadella de Menorca, que porta aquest títol: La Escuela Práctica, obra destinada a promover la Enseñanza Primaria moderna mediante ejercicios de todas las materias, poniendo en juego las facultades de los niños, para evitar que estos caigan en la pereza de no pensar y de no discurrir que los convierte en autómatas. N'hi ha un exemplar a la Universitat de Girona.