Pérez Jorba i Atila

L'altre dia vaig parlar del que escriví el 1910 Joan Pérez Jorba sobre Charles Baudelaire en un dels volums de 'L'Avenç'. Pérez Jorba, segons les enciclopèdies, 'per les seves vinculacions amb l'anarquisme hagué d'anar-se'n a París', on treballà de corresponsal de diverses publicacions. Allí, més endavant, el 1918, fundà una revista, 'L'Instant', bilingüe catalana i francesa, en què publicava els poetes més avançats de tots dos països: Folguera, Apollinaire, Reverdy, Papasseit... En van sortir vuit números i després canvià de caràcter i passà a ser barcelonina i només en català. Al número 4 de 'L'Instant' (del novembre de 1918), a la secció 'Les livres', de crítica de llibres, hi ha una ressenya del poema Atila que havia publicat a Barcelona l'any anterior Apel·les Mestres, que aleshores ja tenia quasi setanta anys. La crítica de Pérez Jorba comença així (traduint-ho ara jo del seu francès): 'Molt a prop del cel, allà dalt, emparar-se dels núvols, acaparar alguns raigs del gran sol líric i confondre, en la claror pura, el Maleït entre els Maleïts. Apel·les Mestres, l'eminent poeta català, s'ho ha proposat i fet i fet ho ha aconseguit. L'esperit del mal, aquest és el símbol de la guerra que ell agita en els seus versos com una bandera espetegant al vent de la tempesta. Aquest tema, Apel·les Mestres l'ha sabut elevar, amb l'embranzida del seu verb de poderós motor, a uns quants milers de metres per damunt del mar. És necessari mirar el conjunt més que no el detall de l'obra per tal d'apreciar-ne la solidesa. Les seves parts es relliguen entre elles amb un sentit molt just de les proporcions; res no pot agradar tant al crític com els fruits madurs que pengen lluminosament als llavis. La veu del poeta català pren en les seves imprecaci-ons i en les seves malediccions un accent molt fort i molt emocionat, sense emperò induir la imaginació del lector a embarcar-se cap a l'oceà dels meravellosos misteris.' Això vol dir que Mestres sempre sap de què parla i què diu.

El 2004 les Edicions de 1984 van fer del grandiós Atila una reedició que també conté l'altre llibre de Mestres inspirat per la guerra del 1914-1918, Flors de sang. Tots dos són molt bons, no exagera Pérez Jorba en parlar de l'embranzida poderosa del seu verb. Però el que vull remarcar és l'elogi que fa Jorba de l'arquitectura del poema, del seu sentit de les proporcions. En aquest aspecte els poemes llargs de Mestres, sobretot Atila i Liliana (de 1907), són obres mestres. Liliana, una història de gnoms i sílfides, és com una llarga pel·lícula d'animació enlluernadora, plena de bellesa i de belleses, amb uns efectes especials molt atrevits i que no s'havien vist mai abans ni després, i la història s'hi desplega amb subtil transparència, amb una habilitat digna dels antics clàssics. Les línies melòdiques i argumentals sense ser simples són d'una gran netedat. Una aparent contarella infantil de follets i fades es va convertint en una radiografia més i més punyent d'una mena d'amor i 'dels mals dels seus mals'. Els versos, i la llengua, hi tenen molta força, són tendres però mai tous, frescos i no gens frívols, plens de ganes de viure sense ignorar la mort ni el mal. Exalten i eleven i alegren l'esperit amb les idees i les músiques i les imatges que convoquen.