Minúcies de Kafka

Les biografies de persones importants cauen habitualment en dues menes extremes de parany: adés resulten una lloança hagiogràfica, adés són tan detallades i exhaustives que el lector s'hi avorreix de tantes dades menudes com exhibeixen. Kafka no n'ha estat cap excepció: d'una banda, posseïm la tan precoç biografia de Max Brod, el seu gran amic de Praga, que el converteix en un profeta, per no dir un sant de la comunitat judaica; d'altra banda, la immensa biografia de Reiner Stach que, tot i ser molt bona, entra en detalls excessius, balders i tot. A l'entremig, disposem d'una cinquantena de biografies de l'escriptor en llengua alemanya del regne de Bohèmia, les unes més bones que les altres. Entre totes les que s'han escrit, sempre destacarà la de Klaus Wagenbach, publicada per Alianza Editorial, difícil de trobar, ara reeditada en forma de preàmbul a les Obres Completes de Franz Kafka editades per Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores.

Però res no és més atractiu, per posseir informació vària de la vida d'un escriptor, que aquests reculls -que es publiquen des de fa cosa de cent anys- d'impressions personals i memòria dels més diversos aspectes de la vida i l'obra d'un autor. El gènere degué posar-se de moda per influència del periodisme de camp; per això, en aquest sentit, no tenim aquest tipus de digressions biogràfiques sobre un Balzac o un Stendhal, per posar dos exemples, però sí que en tenim de Flaubert, quan el periodisme ja era punyent i viu, entre altres autors de la segona meitat del segle dinovè. És bell que amb Kafka es fes el mateix que es va fer amb aquest mestre seu en qüestió d'estil: s'agafa una vintena d'amics, coneguts i saludats de l'autor, se'ls demana que redactin tres o quatre fulls amb els records que els n'han quedat, i de tot això, prèvia correcció sintàctica -perquè les minyones mai no han estat obligades a escriure com Chateaubriand-, en surt un tipus de llibre d'allò més agradable per fer-se una idea de patent de l'altura -fins i tot de l'alçada- d'un personatge famós.

Així va fer-ho ja fa uns quants anys Hans-Gerd Koch, que va entrevistar-se amb tots els amics i familiars de Kafka que van sobreviure a l'holocaust, i en va treure manifestacions més o menys pròximes al Kafka de carn i ossos que en donen una imatge deliciosa, inexacta de vegades, equivocades d'altres, però sempre de primera mà: Cuando Kafka vino hacia mí..., Barcelona, Acantilado, 2009. Així, per cas, en aquest llibre hi desfilen les impressions, més que les opinions, de Frantisek Basik, que va treballar d'aprenent a la merceria del pare de Kafka; Dora Diamant, que va viure a Berlín amb Kafka els darrers mesos de vida d'aquest i el va plorar sense consol al cementiri de Straschnitz (Praga); Friedrich Feigl, company d'Institut de Kafka; Olga Stüdl, propietària de la pensió del mateix nom, a Schelesen, la filla de la qual vaig conèixer, sense que em volgués explicar res de res dels records de la seva mare per por de les autoritats pro-soviètiques de la Txecoslovàquia de 1972; Alois Gütling, company de feina de Kafka a la Companyia d'Assegurances per als Accidents de Treball; Ludwig Hardt, un dels grans recitadors de l'època, que va ser el primer a llegir en públic, a Praga, textos de Kafka; Gustav Janouch, fill d'un col·lega de l'autor que l'acompanyava de la feina fins a casa els últims anys que va estar-hi actiu; Milena Jesenskà, amant i traductora al txec de l'escriptor, morta durant l'holocaust; Georg Langer, que va ser professor d'hebreu clàssic de Kafka cap als seus últims anys; Anna Pouzarová, minyona a ca'ls Kafka i iniciadora d'aquest en els secrets i les tècniques del sexe -sempre s'havia fet així, fins que les noies benestants van perdre els prejudicis-; Friedrich Thieberger, que va ensenyar hebreu modern a Kafka, i sosté, cosa improbable, que l'autor tenia amb ell converses en aquesta llengua; o Kurt Wolff, l'editor alemany responsable de la publicació dels set reculls de contes que l'autor va publicar en vida, aquell al qual Kafka va dir, en una ocasió, havent-li passat un mecanoscrit, que més que veure el llibre estampat, allò que li importava era que l'editor li retornés l'original, per si s'esbarriava.

No es tracta d'una biografia stricto sensu ni d'un estudi crític, però el lector no trobarà a les llibreries cap llibre més adequat que aquest per fer-se una idea de tot el que les biografies ad usum no solen portar mai: l'alçada de Kafka (1,82 m.), el color dels ulls, la veu de baríton, cruixent com les fulles trepitjades de tardor; el somriure seductor; una cortesia tan "xinesa" com la de Walter Benjamin; unes ganes boges de viure en una capital solvent, com llavors ho era Berlín; la seva escassa oïda per la música, o els seus hàbits alimentaris: coses petites segons com es miri, però les més grans i definitòries per arribar a la conclusió que Kafka no era cap escarabat piloter, sinó un home virtuós, discret, estudiós, grafòman, generós amb tothom, cortès amb les nòvies, insomne, nudista, vegetarià i amic dels seus amics. En suma: una lectura deliciosa i justa amb la "persona humana" de Franz Kafka.