World Voices (i 4)
Segurament m'estic fent molt pesat amb aquestes batalletes, però més d'un m'ha demanat que els expliqués "això de Nova York", i així ho he fet. Avui és l'últim capítol.
L'Institut Ramon Llull que és un dels patrons del World Voices, organitza aquests dies els seus Catalan Days, un festival català que no té res a veure amb l'americà, però que n'aprofita una mica la seva incidència ciutadana, fent alguns actes que el World Voices aixopluga, per dir-ho d'alguna manera. D'aquests, l'acte estel·lar -i ho dic així perquè el protagonitzava una estrella, Jessica Lange- va ser la lectura de La plaça del Diamant, feta per l'actriu i dirigida per Joan Ollé. L'espectacle va tenir lloc al Baryshnikov Arts Center, al carrer 37, prop del Hudson, una fundació del famós ballarí. L'edifici, esplèndid, tot de formigó, vidre i una mica de fusta, sense cap altre luxe que la seva estricta funcionalitat. Estava ple de gom a gom, és clar. Jessica Lange -com han passat els anys, des que el carter trucava dues vegades!- va sortir a escena, tímidament, vestida de Colometa, amb una bateta de crespó de seda estampat i una rebequeta, es va asseure en un banc de jardí -més francès que no pas gracienc-, va ajuntar els peus, enretirant-los una mica sota el banc, i així es va estar les gairebé dues hores que va durar la seva lectura. La Lange es va ficar tant dins del personatge que es va posar a plorar com una magdalena i així va anar llegint, sense que se li trenqués mai la veu, actuant només amb la cara i una mà -l'altra la tenia al servei del llibre d'on llegia-. He de dir que a mi la Colometa no m'és pas un personatge simpàtic. Aquesta encarnació ploramiques de la dona eternament violada, em cansa, però la lectura de la Lange va ser memorable. Tinc la impressió que va entendre molt bé el personatge, i encara no sé si les llàgrimes eren impensades o actuades.
Després, al còctel que el Llull va oferir a la sala d'assaig de ballet de l'edifici, a la planta de dalt de tot, amb uns enormes finestrals des d'on es veia el Hudson i les seves llums de les dues ribes, vaig veure Jessica Lange més rejovenida que a l'escenari, com si tanta llàgrima li hagués endolcit la cara que, sota els focus, apareixia solcada d'arrugues. Sam Sephard també hi era i atreia l'atenció de totes les jovenetes -i d'algun jovenet-.
L'altre acte del Catalan Days a què vaig assistir va ser el concert de Carles Santos. Al mateix escenari llagrimós de la Colometa, Santos va imposar, durant una hora llarga de piano ininterromput, la seva energia i la seva inspiració musical. Ell sol. Sense espectacle, sense escenografia, sense vestits ni performances. Ell sol i la seva música. Impressionant i inoblidable.
Com que Santos no és Jessica Lange, després del concert no hi va haver còctel, sinó només una copa de cava al vestíbul del teatre. A fora, plovinejava i feia fresqueta. Amb la Mary Ann Newman vam anar a sopar en una pizzeria esplèndida, Otto, al número 8 de la Cinquena Avinguda.
