Narrar un temps hermètic

Olor de colònia

Sílvia Alcàntara

Edicions de 1984

330 pàgines. 18 euros

El món estanc d'una colònia tèxtil dels anys 50 i 60 situada a la riba del Llobregat és l'escenari de què Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) se serveix per cenyir els envitricollats avatars d'un estol de personatges, més de trenta. Amb una equilibrada alternança narrativa entre passat i present, el lector d'Olor de colònia s'endinsa en el coneixement d'un món pautat per la mort misteriosa de l'escrivent principal, Isidre Claret, esdevinguda durant un incendi que assola els telers de la colònia. Al voltant d'aquesta figura, autèntica pedra angular de la novel·la, la resta de personatges adquireix la seva força enmig del temps hermètic de la colònia, un microcosmos on la gent havia de satisfer totes les seves necessitats, apetències i expectatives vitals. Amb un treball laboriós de les emocions, perfilant una lògica de trencaclosques que llinda perillosament amb l'estructura de les telenovel·les, les peces aniran encaixant-se. Un fill bastard, els secrets inconfessables de l'amo, les tracamanyes del director, l'amor insubornable dels dos esguerrats, les difícils circumstàncies de la vídua de l'escrivent, els adulteris, l'amor reprimit del nou escrivent, el confinament del mosso dels encàrrecs, les il·lusions extingides de dues dones solteres i ja madures, un presumpte cas de lesbianisme..., tot aquest material constitueix les palpitacions de la trama de la novel·la.

Olor de colònia s'integra a aquella veta de la literatura catalana caracteritzada per un realisme mineral i la voluntat de narrar amb preciosisme de detalls un món, per regla general, ja desaparegut. Aquesta obra significa un meritós debut literari d'Alcàntara i una aposta digna per un tipus de literatura de projecció popular. És una novel·la ben estructurada, amb un llenguatge apropiat i fluent, amb un bon domini de la tècnica narrativa, que sobretot s'exalça en la naturalitat dels soliloquis, concebuts per cobrir el buit que han deixat els espaiosos hiats temporals de la vasta cronologia que abraça l'obra. Però al costat d'aquestes qualitats també cal remarcar que la novel·la queda ofegada per les interioritats sentimentals i no acaba de forjar una abstracció moral i estètica capaç de fixar en la memòria del lector les lleis pròpies d'un univers inconfusible que esquivi els llocs comuns i les estampes gastades. Carlos Fuentes observa: "La cárcel del realismo es que por sus rejas sólo vemos lo que ya conocemos". Aquest també deu ser un dels llasts de la literatura de Zola o de Narcís Oller. Olor de colònia explota el món reclòs de la Colònia Viladomat per intensificar els efectes de les enraonies de la gent, les difamacions, les sospites, els remordiments i l'encotillament moral. La novel·la deixa entreveure una reflexió sobre el poder i les jerarquies abusives, permet percebre el paternalisme autoritari dels amos, explicita el control social adquirit a través del sagrament de la confessió, fa visibles les fronteres constrictives de la colònia tot subratllant les ànsies de fugir a ciutat que experimenten alguns personatges. Però, tot i el seu valor incontestable, l'obra no acaba d'assajar vies que rebaixin el pes d'un realisme adust i duplicat, o que la decantin més imaginativament cap a allò que Fuentes exigeix a la literatura: "enseñarnos lo que no sabemos".