La 'colla', segons Márai

El motiu literari de "la colla", allò que en castellà se'n diu, avui dia, "la pandilla", i en català també pot dir-se'n "la trepa", "la tropa", i, esbiaixadament, "l'esbart", és una mena de subgènere de la tan anomenada i coneguda "novel·la de formació". D'aquest últim gènere citat, hi ha bibliografia per donar i per vendre -vegeu, per exemple, Franco Moretti, The Way of the World. Bildungsroman in European Culture, Verso Books, 1987. Ara bé: amb prou feines hi ha bibliografia sobre el tema de la colla -que equival a una novel·la de formació col·lectiva-, com tampoc no hi ha massa novel·les que hagin abordat aquesta peculiar matèria. Hi ha novel·les de col·legials i d'estudiants perplexos, com ara Les tribulacions del jove Törless o El guardià al camp de sègol; n'hi ha de nois que comencen a destriar, en la vida, el camí de l'art o de la literatura, com ara Retrat de l'artista adolescent, de Joyce; i n'hi ha de persones que sembla que necessitin cinquanta anys per acabar de trobar el seu lloc en aquest món, cosa que no cal criticar, com ara Wilhelm Meister, de Goethe, o A la recerca del temps perdut, de Proust.

I després, naturalment, hi ha la veritable novel·la de pandilla, molt escampada al segle XX, un dels punts culminants de la qual són les novel·letes en què les lleves espanyoles posteriors a la guerra van forjar-se els ideals de la minyonia i la primera joventut: les famoses obretes de la ínclita Enid Blyton signifiquen, sens dubte, un punt àlgid d'aquest gènere. Potser aquesta és la raó per la qual, als nostres dies, una novel·la de nois rebels fa que el lector arrufi el nas i es pensi que tornarà a topar, oh malefici!, amb una rèplica de les perfuntòries narracions a l'estil del pitjor Hermann Hesse. No patíssiu: això no passa quan un ensopega amb una novel·la com aquesta de Márai que avui presentem als lectors amb entusiasme, primera d'una trilogia que potser els editors catalans o castellans completaran.

La publicació d' Els rebels (A Zendülok, 1930; ara en català a Barcelona, Empúries, i en castellà a Capellades, Salamandra, 2009; totes dues en excel·lent traducció), és una d'aquelles obres, primiceres, d'un autor que ja hem tingut l'avinentesa de llegir a bastament en català -mira que és cosa rara, l'hongarès, i, amb tot, Márai el va triar per escriure la seva obra quan, de fet, coneixia l'alemany perfectament-, que ens permet d'arribar a la segura conclusió que aquest autor no es va equivocar mai. Va caure malament als hongaresos d'esquerres per la seva declarada passió per la burgesia europea; va caure malament als alemanys perquè primer li van semblar encertades algunes de les seves maniobres geopolítiques, però després els va denigrar amb integritat; i va caure molt, però molt malament als hongaresos comunistes -György Lukács entre ells, el gran comissari de les lletres del país, un que no hauria passat de ser l'Zdànov d'Hongria si la seva gran intel·ligència no l'hagués sempre estalviat-, a conseqüència de la qual cosa, quan ja era un escriptor traduït a diverses llengües d'Europa, i molt famós a Budapest per les seves columnes al diari Pesti Hírlap, va haver d'exiliar-se per acabar engegant-se un tret, a San Diego, Califòrnia, el 21 de febrer de 1989, tan apesarat pel destí d'Europa com decennis abans ho havia estat Stefan Zweig.

D'aquest tret mortal, Sándor Márai va dir-ne "la incorporació"; i un tret semblant tanca aquesta magnífica novel·la, val a dir el tret que s'envia Ernö, el fill del sabater, el sol representant del Lumpenproletariat enmig d'una colla de senyoritus de la ciutat de Kashau, escenari dels anys de minyonia del mateix Márai. Diríem que aquest tret, escenificat en un decorat -el cau o l'amagatall que mai no falta en aquesta mena de novel·les d'adolescents- i una escenografia gairebé de caire expressionistes -perruques, pallassada, foscor i parets tortes-, és allò que dóna volada moral al conjunt de l'obra, una altura pràcticament religiosa si tenim present que el pare d'Ernö, el sabater, apareix, des de les primeres pàgines, dibuixat com un veritable profeta: "purificació", és la paraula que el sabater reclama perquè sigui purgada una estratagema deslleial que ha ordit el seu fill, i aquesta purificació només es pot representar amb la mort del noi, admesa sense rèplica per aquell pare pietós, model perfecte de l'Ost-jude.

Doncs, si al Törless de Musil, per exemple, aquell jove de família d'upa s'exclou i es diferencia d'una colla vulgar gràcies a la seva finesa estètico-intel·lectual, en aquesta novel·la de Márai el jove Ernö queda singularitzat enmig de la seva trepa gràcies a una severa consciència moral -heretada per via juevo-paterna- que només pot conduir-lo al desastre. ¿Havia Márai llegit la gran novel·leta de Musil? Podria ser, perquè estava al cas de tot el que s'escrivia a Centreuropa, i el Törless és de l'any 1906, mentre que la novel·la de què hem parlat avui, Els rebels, revisada per Márai poc abans de morir, va publicar-se el 1930 per primer cop. Sigui com vulgui, vet aquí una altra obra mestra de l'hongarès.