La deixa

Miquel Costa i Llobera, capellà de Mallorca, va ser un amant dels clàssics i ell mateix un poeta classicista. I així com Horaci va ser el primer en fer llatins els metres grecs, ell va voler fer catalans els metres llatins. I va escriure les Horacianes, en honor d'Horaci, el "príncep afable de la docta lira". Abans però de lliurar-se a la ficció de convertir els versos quantitatius en accentuals, va escriure un llarg poema titulat La deixa del geni grec. Allà imagina uns grecs desembarcats a Mallorca. Amb ells, viatja un jove poeta, Melesigeni. Aquests grecs són fets presoners per les forces retrògrades de l'illa i tancats a les coves d'Artà. Però una nit, una mallorquina fina, enamorada del poeta, Nuredduna, va i els allibera. Amb les presses de la fugida, Melesigeni oblida dins de la cova la seva lira. És la deixa del geni grec. El classicisme que fecundarà la poesia popular i donarà lloc a la poesia culta.

Ara fa cent anys, als inicis de la febre grega noucentista, es va descobrir a Empúries l'estàtua d'Esculapi i ara, per celebrar aquest centenari, el Museu d'Art de Girona ha organitzat l'exposició Fascinació per Grècia, on es ressegueix aquesta fascinació a Catalunya en les arts dels segles XIX i XX.

La visió de Grècia, és clar, és diferent a cada època. El neoclassicisme veia una Grècia blanca, per dir-ho d'alguna manera, una Grècia winckelmanniana. Va ser una febre d'abast europeu i Catalunya s'hi va sumar i hi va aportar la mirada d'un gran escultor, Damià Campeny. La Grècia neoclàssica, de passions contingudes, una mica freda, elegant, apol·línia, per dir-ho amb l'adjectiu habitual, va deixar pas a una Grècia una mica més dionisíaca, convulsa. Verdaguer parla de la Grècia de l'Atlàntida i es complau en narrar els grans cataclismes del continent submergit i no pas en buscar una forma afí a les formes clàssiques. Maragall, aparentment més serè, escriu una Nausica i tradueix els Cants homèrics. Però serà Costa i Llobera qui es lliurarà amb passió a nostrar les formes clàssiques.

Després, els primers noucentistes, fundacionals com eren, intenten una Grècia arcaica. Carner amb els idil·lis d' Els fruits saborosos, encara un pèl simbolistes, tot s'ha de dir, però sobretot Torres-García i Rafael Masó, en la pintura i l'arquitectura, intentaran una Grècia primigènia, rude, i de color. Una Grècia més carnal que no pas la dels neoclàssics, que no pas la que agradava de debò a Eugeni d'Ors, amant de la Grècia una mica estantissa del poeta Jean Moréas. Carles Riba, ja en la postguerra, ens lliurarà la seva traducció de l'Odissea, un prodigi mètric i formal. Obra mestra d'aquesta ficció de reproduir ritmes antics. Acabades les visions classicistes en mans de la incultura vigent, ¿podem pensar que aquest virus de la febre grega és latent encara al fons de la nostra cultura occidental? Jo voldria creure que aquest virus busca la seva manera nova de presentar-se i de contaminar-nos. De Grècia ens ha vingut gairebé tot.