Orfes

Hi ha una sèrie d'artistes catalans, inscrits d'una forma tangencial en la modernitat, que tenen un remarcable interès però sempre acaben deixats una mica de la mà de Déu. Potser perquè la seva producció no ha estat ben aplegada i presentada, o no és prou homogènia, o bé és massa desigual. En tot cas, sempre acaben per no tenir prou padrins i, sovint, queden marginals en les històries de l'art i als esdeveniments commemoratius tipus Il·luminacions del CCCB. Ramon Calsina n'és un bon exemple.

Calsina, més que aproximar-se al refinament sofisticat i culte d'Odilon Redon -malgrat la munió de globus aerostàtics, les imatges inquietants i les il·lustracions per acompanyar Edgar Allan Poe- a qui sembla acostar-se és al Rousseau l'Aduaner. Un naïf menestral i encisador, genial en la seva pròpia ingenuïtat fins i tot, a pesar d'una patètica prepotència. Rousseau se sentia tant o més important que Picasso, i Calsina, que menyspreava el malagueny, també.

El Museu Deu d'El Vendrell -més que un museu és un mausoleu encotillat o una mena de piràmide visitable amb els tresors intactes de l'insigne i generós notari del poble- presenta una monogràfica muntada per la flamant Fundació Ramon Calsina dedicada a la promoció de l'obra i el pensament de l'entranyable artista del Poblenou. L'exposició aplega un munt de quadres i dibuixos, sense massa ordre ni concert, que reflecteixen bé l'autor, amb tots els encerts, les contradiccions i, també, les davallades. Calsina en estat pur i dur. Des dels magnífics Adulador, Mala reputació o Poblenou nevat al sentimentaloide La pau solemne. Potser s'ha fet un cas massa omís als dictats de l'artista i el resultat final se'n ressent de forma aclaparadora. Al catàleg editat per a la ocasió, de disseny tronat i contingut anecdòtic, s'explica que Calsina va fer prop de 150 exposicions en vida, dues per any. Una bogeria!

Ramon Calsina, creador incondicional. Museu Deu. Plaça Nova, 6. El Vendrell. Fins al 28 de juny

L'adulador (1980), obra de Ramon Calsina.