La façana no ho és tot

Fa unes setmanes es va inaugurar una façana al Passeig de Gràcia de Barcelona, darrere de la qual hi ha un nou aparthotel. La façana en qüestió es presenta com el resultat d'una inspiració gaudiniana. Potser la proximitat de La Pedrera (pràcticament al davant) és la que els promotors han cregut que ho faria versemblant. Aquesta és una bona ocasió per poder fer entendre que en jutjar un edifici no només intervé el seu aspecte, normalment la seva façana. A més, en el cas de La Pedrera, convertida en el leit motiv arquitectònic del turisme barceloní, s'ha parlat molt de tot, però poc del que crec que és el més important: la seva planta. Per tant, inspirar-se en aquest edifici hauria de voler dir alguna cosa més que fixar-se en la seva façana.

La planta d'un edifici no és el seu plànol. La planta és la representació de la seva estructura formal i la de l'organització del seu espai. La planta d'un edifici d'habitatges és, a més, l'opinió del seu projectista sobre com ha de ser un habitatge i la que li mereix els habitatges del seu entorn. En el cas que ens ocupa és la resposta d'Antoni Gaudí a un habitatge de l'Eixample barceloní. Com no podia ser d'altra manera, en haver de construir un edifici en un solar que ocupa un xamfrà i una part de carrer, Gaudí tria resoldre el xamfrà primer i extrapolar la solució a la resta de l'illa. Això és el veritablement original, ja que el corrent és fer el contrari, perquè el xamfrà fa nosa.

Els edificis de l'Eixample de Barcelona edificats sobre les parcel·les característiques, és a dir, rectangulars i més fondes que amples, tenen peces al carrer, peces al pati d'illa, i les peces de servei al centre, il·luminades i ventilades, per un o més patis de llums, en un dels quals, el central, es troba l'escala. Aquesta estructura organitzativa determina l'aparició dels característics passadissos. Les façanes al carrer tenen balcons i les de l'interior d'illa, galeries. Al xamfrà, en canvi, les parcel·les són irregulars, i la planta s'obre com un vano. Això té almenys dues conseqüències. Una és que el nombre de peces al carrer augmenta i el de les de l'interior d'illa es redueix i, en conseqüència, la galeria minva. L'altra és que els patis de llums i les peces interiors acumulen les anomalies geomètriques.

A La Pedrera aquest problema es resol de forma magistral, tot combinant diferents coses. Una és que els dos habitatges de cada pis tenen cadascun una escala i en canvi comparteixen un sol ascensor. D'aquesta manera, les escales passen als costats de la parcel·la i l'ascensor al centre. El resultat és un pati de llum central, més gran i amb moltes més finestres en no contenir l'escala. El que podríem explicar dient que és com si la clàssica galeria que dóna al pati d'illa hagués substituït el típic passadís.

Les peces centrals de l'habitatge es ventilen pels patis menors que donen a les escales i s'il·luminen mitjançant aquesta nova galeria-passadís i, evidentment, les peces posteriors donen directament al pati d'illa amb un balcó i sense galeries, formant una façana de característiques similars a la del carrer. Tot plegat un edifici que ell mateix és una opinió sobre l'Eixample i la seva tipologia edificatòria. Un edifici que, d'extrapolar-se, donaria lloc a un Eixample diferent al qual no li caldria que les illes fossin obertes, un Eixample millor encara que el que Cerdà havia imaginat. A la planta de La Pedrera hi reconeixem la tipologia de l'Eixample i al mateix temps el que li aporta de nou. Ara diguin-me vostès què té d'homenatge o d'inspiració "gaudiniana" la façana del nou hotel. Doncs poca cosa. L'aspecte potser, la caricatura. Una més en una ciutat en la qual la seva arquitectura hotelera comença a ser com una col·lecció extravagant.