Grècia i nosaltres

Un home conegut de Barcelona, persona d'estudis superiors i coneixements notables, ha sostingut tota la vida que les criatures neixen sempre amb els atributs sexuals masculins, i que, en el cas que els pares desitgin una noia, la criatura és sotmesa a una ràpida intervenció, per la qual el nen es converteix en una nena. Debades els seus amics hem intentat, amb tractats d'embriologia a la mà, fer-li avinent que aquesta tesi no s'aguantava per cap lloc: l'home sempre s'ha entossudit en la teoria que tothom neix masculí, i que les femelles són fruit d'una dràstica eliminació de la part anatòmica que tots sabem dels homes.

La cosa no tindria més gran importància si no fos que, en realitat, aquesta era justament la teoria d'Aristòtil, el qual, a la seva Reproducció dels animals, 777a15 i 737a28, sosté, amb la mateixa tranquil·litat que opinava que les dones tenen menys dents que els homes, que la feminitat, l'"ésser dona", era una "mutilació natural", i que tota femella -de l'espècie que fos- era sempre un "mascle mutilat". Diodor de Sicília, Tit Livi, Plini el Vell o Auli Geli van puntualitzar la qüestió arran l'observació de diversos casos d'androgínia i d'hermafroditisme, i només van presentar-se dubtes respecte a les pèrfides hienes, les quals, secularment, han presentat una indiferència sexual molt sorprenent, tant, que encara avui no és fàcil descobrir si són mascles o femelles: ni un savi japonès, d'aquells que destrien el sexe dels pollets amb dits molt hàbils, no seria capaç d'arribar a cap conclusió. Plini, per explicar-ne una de grossa, ens ennova que va conèixer un africà, un tal Tisdritas, dona de tota la vida, que, oh gran fatalitat!, justament el dia que s'anava a casar amb un xicot molt homenàs, va transformar-se, per a gran ensurt de l'altre, en un home tan carregat de títols com el nuvi.

Coses d'aquest calibre es llegeixen, per a goig dels amants de savieses rares, en un llibre prodigiós que acaba de publicar El Acantilado: Oddone Longo, El universo de los griegos. Actualidad y distancias, Barcelona, 2009. El llibre, la veritat, no ha estat escrit per a qualsevol, perquè es troba farcit de paraules en grec i de sabers filològics i antropològics de rigor; però, només que els estudiants de llengües clàssiques se'l procurin, l'edició no trigarà a esgotar-se i ningú no quedarà decebut xica ni mica.

Tot el llibre reposa sobre la tesi que moltes coses de la cultura de la Grècia arcaica i clàssica tenen encara una vigència molt gran als nostres dies, cosa que no essent cap novetat convé recordar a l'espècie humana ara i adés. Així, per posar un altre exemple, al capítol IX, 'Societat i economia a Aristòfanes', Longo recorre a aquest comediògraf -que és qui més bé ens ensenya què passava de debò a la Grècia dels grans filòsofs i dels tràgics més perdurables-, i, citant passatges d'Els núvols i de Plutó, passa revista a una mania que, pel que sembla, ha estat universal i pròpia de totes les eres de la història: l'amor als diners, o, per dir-ho pròpiament, l'ápeiros ploûtos. "¿Interessos? ¿I quina mena d'animal és, aquest?", pregunta Estrepsíades. I un usurer li respon: "¿I quin altre sinó el fet que cada mes i cada dia, a mesura que corre el temps, els diners es converteixen sempre en més i més?". El problema també havia estat tractat per Aristòtil, i amb més encert que totes les coses relatives a mascles i femelles, quan, en una pàgina de la Política, escriu: "Tots aquells que practiquen la crematística miren d'acréixer a l'infinit(eis ápeiron) els diners, i la seva vida transcorre en la convicció que el capital monetari ha d'incrementar-se sense límit". Del cert que aquesta idea té vigència, perquè, als últims vint o trenta anys, molta gent ha pensat això mateix i al capdavall, per aquelles coses de Fortuna, que sempre gira, s'han trobat que els cabals quedaven en no res o en poca cosa, com ha passat fins i tot en un lloc pacífic de La Manxa, el nom del qual no cal ni recordar.

Hi ha més capítols fastuosos, com 'L'heroi, l'armadura i el cos' o 'L'aigua en el vi de Grècia'. En el primer, l'autor repassa els passatges de La Ilíada en què es parla dels guerrers, de l'arnès que portaven i de l'enorme respecte que calia tenir pel cos dels vençuts -tot i que era costum despullar-los, en plena batussa, de les armes i l'arnès, coses totes elles de molt preu-, amb la coneguda excepció del tractament que rep el cos d'Hèctor per part d'Aquil·les: al cap i a la fi, aquell li havia occit el seu amic i amant, Pàtrocle, revestit amb les armes que l'aqueu li havia deixat per mor de glòria. Fet i fet, la mitologia havia donat als grecs d'altres exemples d'un comportament semblant, com el d'Hipòlit arrossegat pels cavalls de Posidó, en menystenir Fedra en tot moment, o el de Màrsias, que tocava la flauta i va ser espellifat per Orfeu, líric de sempre, després d'una juguesca de melòmans. Quant a l'aigua i el vi, l'autor dedica un munt de pàgines al costum dels grecs de barrejar, en les crateres, l'una cosa i l'altra en una proporció que no solia baixar d'una mesura de vi per quatre d'aigua. Suposo que a les festes en honor de Dionís s'hi feia una excepció.

¡Que n'és, de saludable, aprendre aquestes coses!