"Amb humor pots dir la veritat"

Libérame és el títol de l'últim disc d'un dels nostres artistes més polifacètics: el pianista, compositor, cantant i actor Alfonso Vilallonga. Dilluns passat va presentar aquest nou treball a la sala barcelonina Luz de Gas. Prim, nerviós, barrejant sense complexos el castellà i el català, amb una presència a mig camí entre la timidesa i l'extraversió, però, això sí, sempre dominant totalment l'escenari, acostant-se de forma increïble fins al seu públic i portant-lo amb tremenda facilitat fins als paisatges personals i absurds que narren les últimes cançons que aquests dies acaben de veure la llum. Libérame és un projecte summament ambiciós, deu cançons originals i una versió de Leonard Cohen, que el propi cantant i compositor barceloní ha produït i editat (distribuït per K Indústria). Al llarg dels últims quinze anys Vilallonga s'ha guanyat a pols una fama d'intèrpret escudat darrere del seu piano i proper al cabaret i a la chanson francesa. A Libérame dominen les guitarres, els ritmes mestissos i els textos que pendulen entre la biografia i la ironia vidriòlica.

"Visc sense cap problema el fet de cantar en castellà a Catalunya"

Pregunta. Es tracta d'un disc sorpresa?

Resposta. No ho crec, més aviat és una evolució natural. Vaig començar amb treballs molt de cabaret, després va ser més cançó de càmera i ara és una barreja de tot això. Les lletres estan en la meva línia: una mica autobiogràfiques però sempre barrejat amb ficció i molta imaginació. Sempre escric sobre coses que m'han succeït, sobre coses que conec.

P. En una de les seves noves cançons

[Paisajes equivocados] es berena a una diputada del Partit Popular. Un costum antropòfag?

R. No, no és res antropòfag, és una mica més... general. Alguna ja me n'he berenat, ja.

P. En aquesta i en alguna altra cançó del disc es nota un cert aire provocador. La provocació és una de les seves armes?

R. En absolut. Mai he pretès provocar ningú. La provocació buscada mai és efectiva. Una altra cosa és que en les meves cançons hi hagi molta ironia, fins i tot mala llet. Quan escric m'agrada fer-ho amb humor perquè amb humor pots dir la veritat, pots dir qualsevol cosa sense por.

P. Inclosa la crítica social que també es desprèn d'algun dels seus temes?

R. Crítica social, no. Puc parlar de coses que no encaixen però no crec en la cançó denúncia o en la cançó protesta. Una altra cosa és dir les coses clares i amb humor.

P. El seu disc està cantat en castellà. Com viu el fet de cantar en castellà des de Catalunya?

R. Sense cap problema. És la meva forma natural d'expressar-me. A més, aquestes històries de si cantes en castellà o cantes en català estan ja una mica passades. Que cadascú canti com li surti! Ja no m'afecta que em diguin que hauria de cantar en català. I encara menys perquè mai he demanat una subvenció. No crec que el diner públic hagi de servir per fer coses privades. Les subvencions no estan ben repartides i es posa diners en coses que haurien de ser privades.

P. En alguns sectors culturals es té el convenciment que només les subvencions poden equilibrar el mercat davant l'enorme pes de la indústria anglosaxona o, en el cas de la cançó, la castellana.

R. Tampoc és necessari que tots els projectes tirin endavant. Es fan massa discos, s'escriuen massa llibres, es filmen massa pel·lícules. Ara tothom sap fer cinema o cantar o escriure novel·les. Caldria posar algun tipus de filtre, el problema és on i com posar-lo. Hi ha una sobreproducció però la veritat és que tampoc hi ha tantes coses realment interessants al mercat.

P. On està el problema: en els artistes, en el públic o en els processos intermedis?

R. El gran problema és en els intermediaris. Veus molts responsables de cultura d'ajuntaments que no saben res de música i que, a més, no els agrada la música. Quin criteri poden tenir per programar? El públic sí que té criteri. Ho veus al carrer, que és el millor aparador (jo no canto al carrer perquè no m'atreveixo). Hi ha molts artistes venent la seva música i la gent es para a escoltar i compra si li agrada, i si no passen de llarg. Tampoc hi ha locals on els artistes com jo, que tampoc em considero un cas rar, puguin expressar-se. A Madrid hi ha molts més locals per a gent amb idees originals

P. Si hi hagués més locals a Barcelona la gent aniria a més concerts?

R. A Barcelona s'hi afegeix un altre problema: el públic barceloní és bastant esnob. Una cosa és tenir criteri i una altra és la cultura de sortir a escoltar música o anar al teatre. Es va a coses concretes. La gent prefereix sortir a sopar i menjar-se una mariscada que gastar-se els diners en anar a un concert. He viscut molt de prop els problemes del Circol i del cinema Maldà i sempre he pensat que podria convertir-se en un cabaret, però qui s'atreveix? A Barcelona no hi ha el costum de sortir per anar a un cabaret.

P. Es considera un músic de cabaret?

R. Al principi de la meva carrera buscava un concepte original i se'm va ocórrer el del cabaret: una mica de cançó, una mica teatral, fins i tot algun monòleg... però jo sempre he estat més músic que cap altra cosa.