El túnel del temps

El 20 de maig de 1929 s'obria a Montjuïc l'Exposició Internacional. Llavors el metro arribava just a la Plaça d'Espanya i, per incentivar el públic, l'avinguda de Maria Cristina estava embellida pels obeliscs i rocalles art déco projectats per Gaietà Buïgas. Uns deliris líquids que van desaparèixer ràpid, qui sap si abans que passessin de moda. Només n'ha quedat la Font Màgica, que segueix embadalint propis i estranys. Els hotels de totxo de Rubió i Tudurí han anat a millor vida per deixar el lloc a obres anodines malgrat ser, tristament, d'autor. Han passat vuitanta anys, i el metro no ha avançat ni un pam en direcció a la muntanya, que continua sent poc accessible. Però la dificultat, que tothora és un handicap insondable, no sembla obstacle ara perquè la gent s'amuntegui escales amunt per veure gratis -això és important i a tenir en compte- els Sorolla de la bona gent de la Hispanic Society, morts de riure al barri de l'Spanish Harlem de Nova York, on normalment resideixen, i amb una requesta enorme quan surten de vacances per terres llatines.

Si no fos per la indumentària de les multituds i la decoració d'estand de fira de mostres de Gae Aulenti, l'interior del Palau Nacional semblaria aquests dies un retorn als fastos del 29, farcits de mantons, manoles, toreros i romeries. Mentre des del poder s'acaba de perfilar si es recol·loquen o no -entre sortidors i palaus- les quatre columnes pastixt de Puig i Cadafalch, la gent normal s'abarrota per veure les visions d'Espanya prestades gentilment amb el suport de la valenciana BanCaja que fa país.

Mentrestant, no massa lluny, passada l'església d'Alcañiz i entrant al Barrio Andaluz, just al costat de la Freiduría Tío Pepe, a la Casa de la Ánimas -Plazuela del Carmen, número 1- l'aragonesa IberCaja presenta Dau al Set a la Fundació Fran Daurel. Però l'entrada al Poble Espanyol no és gratuïta ni l'exposició té el reclam de l'altra, per això només hi pul·lulen alguns estrangers curiosos, aprofitadors dels packs turístics. No obstant això -sobretot si fa bon temps-, el llogarret hispànic, ideat per Utrillo i Nogués i posat en solfa per Folguera i Raventós, resulta acollidor, gairebé entranyable. No hauria estat malament que en comptes de Ponç, Tàpies, Brossa i els seus amics d'aleshores, IberCaja hagués dut els il·lustres personatges de Miquel Viladrich, també procedents de la Hispanic Society, presentats amb encert l'any passat a Fraga, Lleida i Saragossa en una exposició memorable. Segurament a Barcelona ningú els ho ha demanat, perquè ni els impecables pagesos de la franja ni els nítids teixidors i aiguaderes marroquins no tenen la requesta popular de les merengues i els arrossos ibèrics de Sorolla.

Tornant a Dau al Set, a part que s'hagi digitalitzat tota la meravellosa revista, essent accessible per tothom, i de l'edició d'un catàleg molt correcte -on sobresurt el text polit i clar d'Enrique Granell, entre altres-, la gràcia de la iniciativa d'IberCaja no és tant que es presenti a Barcelona, ja que aquí el material ja es coneix prou bé, sinó que viatjarà per fora i es difondrà millor. A la Fran Daurel, l'exposició també fa un salt en el temps, amb un muntatge una mica desmarxat que fa joc amb l'espai que ocupa -el d'exposicions temporals de la Fundació-, on una màquina de Coca-cola treu el cap indiscreta al costat dels lavabos mentre l'auditori mostra espitregat una munió excessiva de tapissos bons. Tot plegat acaba prenent una estètica pengim-penjam que, en el fons, remet directament als temps més genuïns i autèntics de Dau al Set.

Dau al Set. Fundació Fran Daurel. Marquès de Comillas, 13. Barcelona. Fins al 26 d'abril