Una 'Odissea' per als joves

No totes les històries d'Odisseu són una "odissea", però la que va protagonitzar Carles Riba a l'entorn d'aquest poema èpic ho és força: va fer una primera traducció del poema, en vers, l'any 1919, es va passar trenta anys corregint-la per oferir-ne una altra (1948, 1953), i, en algun moment de la seva vida, potser cap al final, va redactar una versió per a nois i noies dels avatars d'Ulisses, entre la guerra de Troia i el retorn a Ítaca, que va quedar inèdita a la seu d'Edicions Proa. Aquesta editorial va rescatar-la l'any 1986, i en va sortir un llibre curiós, en què figura que Ulisses no va patir l'exili vigilat (i amorosit!) per Calipso, dada simptomàtica que em fa pensar que aquesta adaptació va ser escrita després de la nostra guerra civil.

El llenguatge d'aquesta adaptació era envitricollat -com ho és el lèxic de Carles Riba de cap a cap de la seva obra-, i l'editor va veure's obligat a subratllar termes de difícil comprensió per als joves d'aquella generació, com ara "aspriva", "ventura", "moltons", "destriar", "escull", "àpats" o "herald", cosa que ens dóna idea de l'escàs català que se sabia en aquell moment. Ara encara se'n deu saber menys, perquè l'editorial Vicens-Vives ha presentat recentment uns Mites grecs, d'una autora tirant a cursi que es diu Maria Angelidou (Barcelona, 2008), que fa el mateix que ja havia fet Proa, però, més enllà, se sent obligada a aclarir termes com "sarró" i "falç" (¿és que ja no queden caçadors ni pagesos, a Catalunya?) i, el que és pitjor, "delirar" o "sacrilegi". Si el desconeixement juvenil de la llengua catalana ha progressat a tal velocitat només en vint-i-dos anys, llavors sembla que arribarà un dia que, en un llibre per a adolescents, s'hi haurà d'afegir un glossari en el qual s'expliqui què vol dir, en català, "arbre", "cadira" o "cardar" (la llana, s'entén).

A diferència d'aquestes extravagàncies, ara la casa editorial Combel (Barcelona, 2008) presenta, per a un públic igualment juvenil -¿no ho serem tots? ¿no va escriure Plató que els grecs es trobaven sempre a la minyonia; i no som nosaltres, per ventura, fills indirectes seus, lleugerament embastardits?-, una adaptació modèlica de L'Odissea d'Homer, a càrrec d'Albert Jané, només indirectament deutora de Carles Riba, i amb unes il·lustracions de Pep Montserrat, extraordinàries, d'allò millor que s'ha vist als darrers anys a la il·luminació catalana. No me'l va pas enviar l'editorial, no us penséssiu; me'l vaig comprar a la llibreria, de tant com em va agradar: me'n vaig fer dinou eurells.

Albert Jané -Carles Miralles m'ho va recordar, ell que fa de prologuista a aquesta obra que comentem avui- és aquell home savi i discret que, quan la meva generació estudiava, d'amagatotis, llengua catalana al CICF amb els amics Jordi Mir i Joan Triadú, entre d'altres (em sembla que també hi havia el menut Eduard Artells, que diuen que va morir d'un disgust que va causar-li Terenci Moix perquè aquell li va censurar l'hipocorístic "Montse" i va posar-hi "Montserrat", no fos cas que la Moreneta ens enviés un llamp com els de Zeus), va redactar una gramàtica catalana, d'un exemplar didactisme, que es deia Signe. Tots la guardem com una relíquia en un prestatge.

Jané podria haver eliminat l'episodi de l'exili d'Ogígia (¿qui sap si no era l'actual illa de Perejil, davant la costa marroquina, famosa per una ocupació pseudomilitar que no va tenir res d'heroica, sinó de còmic, ara fa pocs anys?), i podria haver presentat els fets amb aquelles anticipacions i postergacions que són pròpies de L'Odissea tal com la coneixem canònicament des de la iniciativa de Pisístrat, al segle VI: fins en aquell moment (quan l'alfabet i l'escriptura grega ja van estar plenament assegurats), com és sabut, els poemes d'Homer, i tots els que no ens han pervingut, eren recitats en espais públics, en dos o tres dies, generalment seguits, per a delectança d'un poble que en tenia prou amb les oïdes per assabentar-se d'una història i unes llegendes (mythoi) que, d'altra banda, ja sabia per pura tradició igualment oral; imatges, ja les porta la literatura, ella mateixa: només cal afigurar-se-les.

Jané no hi estalvia una certa complexitat sintàctica -contra tant de didactisme exagerat que hem vist: ¿que potser hem de considerar els nostres adolescents com uns analfabets irredimibles?-, i es veu en un paràgraf com aquest: "I quan s'esqueia ja l'any que feia vuit de l'arribada del noble Ulisses a l'illa de Calipso, la divina Atena, la deessa de la força i del seny, que sempre havia parlat a favor d'Ulisses, per qui sentia una predilecció especial i de qui es considerava protectora, aprofitant que el déu Posidó, que tenia un ressentiment constant contra Ulisses perquè havia privat de la vista el seu fill Polifem, se n'havia anat a participar en un sacrifici ritual a la llunyana terra dels etíops, va tornar a implorar a Zeus, el pare de tots els déus, que decidís la tornada d'Ulisses al seu país". La sintaxi hi és complexa, però perfecta; més complicat és Ciceró. Si algú deia que això és massa enrevessat per a un jove dels nostres dies, d'aquests que escriuen un llenguatge sintètic i marcià als SMS del mòbils, hom diria: al cap i a la fi, els professors bé són en una aula per a alguna cosa! ¿O no?