Homenatges

La notícia va irrompre en ple matí de diumenge mandrós. Això no en va apaivagar l'impacte, però sí que, d'alguna manera, va posar sordina a la reacció. O tal vegada és que molta gent necessitava temps per pair que el carismàtic Pepe Rubianes havia mort. El fet és que, després del cop baix de la notícia, les reaccions més massives als mitjans de comunicació es van fer esperar fins dilluns. Però, un cop arribades, no hi va haver manera de contenir-les. Gairebé no va haver-hi programa de televisió (ni de ràdio) que no se'n fes ressò (de La porteria de Pitu Abril a Barcelona TV a la reposició d'un capítol de la sèrie Makinavaja a TVE, passant per molts dels espais de TV-3) i, d'alguna manera, li rendís el seu propi homenatge. Que en molts casos consistia a reproduir fragments d'aquella vegada en què l'actor havia visitat l'espai. Això es diu ubiqüitat mediàtica. L'estol laudatori encara no ha parat, i ha convertit l'actor desaparegut en el personatge televisiu de la setmana.

Molta gent estimava Rubianes, i això es reflectia en els índexs d'audiència cada cop que visitava un plató. El presentador i humorista Andreu Buenafuente, un dels molts assistents a la cerimònia de comiat de Rubianes, que havia de ser íntima i es va convertir inevitablement en gairebé multitudinària, ho reconeixia sense embuts enmig del dol. Tenir-lo de convidat era sinònim de molt públic. I a Rubianes li encantaven les càmeres i els micros. Aquesta fera escènica tenia també la rara virtut de conquerir la pantalla. El seu gaudi era ben perceptible i encomanadís. La seva loquacitat, inexhaurible, una garantia per a qualsevol entrevistador, el va fer entrar de cap en el llibre dels rècords, per bé que ningú es recordés de validar oficialment la fita.

Dilluns, el dia en què tot Catalunya parlava de Rubianes en passat, se celebraven també els deu anys de l'anomenada Entrevista del Mil·leni, un pols entre el còmic i el periodista Toni Soler, que van estar ni més ni menys que nou hores seguides en antena, parlant d'allò diví i d'allò humà, en el marc del programa Malalts de Tele. Des de quarts d'onze de la nit fins a quarts de vuit del matí, sense deixar de conversar, convidat i presentador van fer de tot en directe (afaitar-se, rebre un massatge, compartir bany en un jacuzzi, esmorzar...) a fi d'entretenir els coratjosos espectadors i, sobretot, no adormir-se: era l'única llicència que no es podien permetre. Soler recordava que, acomplert el repte, Rubianes estava tan fresc que hagués pogut continuar hores i hores.

Els millors moments d'aquella entrevista eterna es van reproduir dilluns a l'edició especial del programa El Club, dedicada íntegrament a glossar la figura i la feina de l'actor i que va aconseguir un altre rècord: la quota màxima d'audiència de la temporada. Al plató de l'espai, alguns dels seus amics íntims, entre ells Joan Gràcia (Tricicle) i el director de Dagoll Dagom Joan Lluís Bozzo, ens van apropar a una dimensió poc coneguda de Rubianes, la de la seva timidesa, introspecció, necessitat de fugida. Després vam retrocedir deu anys i el vam veure en plenitud de facultats, sorneguer fins a dir basta, irradiant bon humor i bonhomia, en aquell inacabable diàleg amb Soler. N'hi ha moltes, d'hores enregistrades amb el carismàtic Rubianes. No només entrevistes. També hi ha els seus espectacles, com el Ño , que vam poder veure dilluns mateix, després d'El Club, o Rubianes, solamente, dimarts a la nit. El consol no és molt gran. Però reconforta una mica saber que la televisió, que tant l'estimava, custodia ara el geni explosiu d'aquest monstre de l'escena.