Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Josep Mompou

Vet aquí que a La Pedrera, la sala d'exposicions de la Fundació Caixa de Catalunya, podem veure una interessantíssima exposició dedicada al pintor Josep Mompou. I dic que és interessantíssima perquè, a part de la qualitat del pintor, ofereix un inici de revisió d'aquesta època de la pintura catalana que, a Catalunya, ha quedat marginada per l'auge de la pintura diguem-ne avantguardista que, a la postguerra, es va revestir com a única de valor, silenciant l'obra de pintors excel·lents. Bé, Mompou és un d'aquests pintors. M'agradaria poder esperar que aquesta revisió de Mompou que ara tenim a la vista continués -de forma espaiada, evidentment, però tanmateix segura- aquestes temporades vinents. I que poguéssim veure Ramon Calsina, Francesc Domingo, Pere Pruna, Manuel Humbert, etc., només per dir alguns noms.

Mompou pertany a la generació postnoucentista i, mig francès com era, quan el noucentisme creatiu ja estava dat i beneït, va optar per mirar cap als francesos més afins a la seva sensibilitat, Alfred Marquet, sobretot, una mica Matisse, també Raoul Dufy. I el resultat va ser una pintura elegant, ben composta, lleugera de matèria, líquida, de colors pàl·lids, nacrats. Els contorns de les coses, dibuixats amb el pinzell sobre la tela amb una precisió descuidada, són una mica el canemàs d'un color aplicat amb gran parquedat de matèria i abundància de trementina. Una colla de paisatges de Mallorca, de l'any 1929; de París, del 1930; de Barcelona, dels mateixos anys; o bé una col·lecció de paisatges de Tossa, del 1932, destaca per la seva sensibilitat i el seu excel·lent ofici. També els bodegons dels anys trenta, que recorden els de Filippo de Pisis, són delicats i exquisits. De resultats més dubtosos són, per mi, Eva i Charlot, de 1922, per exemple, o el conegut Dancing, de 1929, pel meu gust excessivament datats. La pintura pura, que tan bons resultats li dóna en els paisatges i bodegons dels anys trenta i en les figures dels mateixos anys, sembla ser aquí dominada per l'anècdota que els motiva. De fet, el mateix Mompou se'n degué adonar d'això, perquè teles com aquestes són comptades en la seva obra. Ja a la postguerra, als anys quaranta i cinquanta, la matèria es fa més pesant i el color s'entenebreix. I sembla com si Mompou mirés cap a Itàlia. Hi ha unes natures mortes amb instruments musicals, una amb guitarra i l'altra amb trompeta, violí i clarinets sobre un piano, que fan pensar vagament, sobretot la primera, en els decoradors italians del feixisme, Sironi, per exemple. I un paisatge de Cadaqués del 1944, pot recordar el Carrà contemporani. O potser són imaginacions meves.

Si hagués de triar una de les teles de l'exposició, em quedaria amb Nu de dona, de 1921. Una pintura plena de la idealització noucentista, amb ressons matissians -la trena que baixa, potent pel bell mig de l'esquena- i un fons sunyerià. És una troballa. Però el noucentisme s'havia acabat i Mompou va haver de buscar el seu propi camí.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 5 de marzo de 2009

Más información

  • COLLS I PUNYS