Malabarismes
L'escena s'ha repetit diversos cops les últimes setmanes. TV-3 anuncia la retransmissió d'un partit del Barça, les programacions dels diaris així ho recullen, però a l'hora de la veritat, els aficionats han d'optar per una altra cadena si volen veure el futbol per televisió. Mentre la cadena i el club no arriben a un acord o els tribunals dictaminen qui ha de pagar els 30 milions d'euros que el club reclama (a Audiovisual Sport i a TVC) en concepte de drets televisius, més d'un presentador de Telenotícies ha hagut de fer malabarismes per explicar a l'audiència el canvi en la graella.
Però ja sabem que un dels grans valors de la televisió autonòmica és l'humor. I en aquest cas s'ha tret bon suc de la situació a l'espai més adient, és a dir, el Crackòvia, que hi ha dedicat diversos gags. Primer, l'alter ego de Lluís Canut al Gol a gol a gol es queixava que les restriccions del Barça l'impedien oferir un resum dels 5.000 gols acumulats per l'equip al llarg de la seva història, una xifra a què es va arribar fa un parell de jornades. I dilluns passat, la inquietant (per la semblança) doble de Mònica Terribas, directora de la cadena, recorria a tot tipus d'equilibris impossibles a fi d'aconseguir imatges de l'últim partit de lliga. Primer intentava fer-se passar per un jugador, després venia patates i entrepans al camp i finalment fracassava com a animadora davant un inamovible Joan Laporta, a qui, pel que es diu, no agrada la imitació que en fa el metamorfòsic Queco Novell. Malgrat els alts i baixos qualitatius (com els del maldestre accent mallorquí del polifacètic Carlos Latre quan es transmuta en Rafa Nadal), Crackòvia, igual com fa Polònia, demostra que riure's d'un mateix és també un joc de malabars: forçar-lo pot resultar massa dolorós, però ben fet és una bona demostració d'higiene mental i intel·ligència.
En un sentit molt més literal, la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya també s'ha obert als malabarismes en la seva programació d'hivern. Durant els propers mesos, una vintena d'emissores associades a l'entitat oferiran la cinquena temporada del DO , la franja dedicada als nous formats televisius i oberta a qualsevol productora i creador amb ganes d'experimentar amb el llenguatge. Entre les moltes produccions de la nova fornada s'inclou Circòpates, una sèrie en deu capítols, barreja de reportatge i ficció, que recull el testimoni de l'aparentment renovat interès pel circ contemporani a Catalunya.
En tot cas, no convé que ens enganyem. És cert que les polítiques engegades des del Departament de Cultura cap al circ n'han propiciat una major sensibilitat. Però com diuen veus tan autoritzades com Tortell Poltrona, el punt de partida es troba tan sota mínims que la feina per fer és molta. Per començar, caldrà encara desfer molts tòpics sobre els artistes i el seu treball: quanta gent no continua pensant que l'art dels pallassos, els malabaristes i els equilibristes està destinat gairebé en exclusiva al consum infantil. És molt improbable que Circòpates sigui capaç, ell sol, de canviar actituds i creences. Però benvinguda qualsevol contribució que serveixi per anar fent solc. Sobretot quan està feta amb la sensibilitat i el gust demostrats pel programa, que s'acosta a les històries humanes dels seus protagonistes i ofereix fragments d'espectacles en una successió d'imatges ben triades i resoltes. Llàstima que la ficció animada que serveix de fil conductor a les diferents parts de l'espai no estigui a l'alçada de la resta, tot i ser justament aquí on hi ha més innovació formal. Val la pena, en qualsevol cas, apropar-se sense prejudicis a les interioritats del món del circ recollides al programa, i tafanejar entre les diferents propostes de la nova entrega del DO, a l'abast de tothom a través del web www.xtvl.tv/do.
