Plena de seny

Un cop de daus jamai no abolirà l'atzar". La famosa sentència del dau mallarmètic íntimament i intuïtivament ens repugna des del primer dia que la vam sentir presentant-se ella en la seva pelada formulació amb la seguretat (aquest "jamai"!) d'una veritat eterna irrebatible, amb aquest to d'obvietat clara i catalana i quasi quasi tautològica, però mira, des del primer dia se'm va entravessar a la gola i és un d'aquells punts de doctrina que no em davallen avall, no me'ls empasso. Que cap tirada de daus no abolirà mai l'atzar em sembla una pastanagada sense cap ni peus, sense cap gràcia, no faria ni falta rebatre-la si no fos que tantes clepses, sobretot lletraesgarrinxades, la porten inscrita al frontó del templet com si fos la conclusió de pedra picada que aguanta l'edifici de l'esperit... quan tots sabem que aquesta, per dir-ho pujòlsicament, és "el pa pa i el vi vi", si no m'equivoco.

Abolir l'atzar així sense cap adjectiu, sense cap restricció, o sia, abolir-lo a l'engròs, tot ell, no és possible ni té sentit, són paraules buides, airet remogut per un ventilador de butxaca i ganes de marejar perdius absents. És com dir que mai cap somni abolirà la realitat. Gran descobriment, amb mil anys de retard, de la sopa d'all. Què vol dir abolir la realitat? Abolir Orió? Hi ha coses que sí que són abolibles, o ho podrien ser, almenys provisionalment, si volguéssim una mica. Per exemple, la fi: "El futur és un espectre | que fuig de la vall d'Hebron | i el perdut aixeca el ceptre | i aboleix la fi del món", si s'entén el perdut com l'arreplegat sense sostre que vagareja per Barcelona.

Queda així ben establert que l'atzar no es pot abolir, com volíem demostrar. Ara, un atzar, aquell atzar, o aquell altre, el tal moment d'atzar o l'atzar de tal altre moment potser sí que es poden abolir. Si ens ho mirem d'aquesta manera, es pot dir posem per cas que cada tirada de daus aboleix l'atzar. L'atzar que l'embolcallava i l'acomboiava abans de ser tirada, l'atzar coreògraf percussionista de quan remenaves el gobelet, ha deixat d'existir quan els daus s'han aturat, quan han dit el que han volgut ells, quan el pigat de les xifres ha parlat.

Ja ho diu Max Jacob al pròleg de 1916 al seu El gobelet dels daus: "si Mallarmé no fos melindrós i obscur, seria un gran clàssic".

En el món dels trobadors i en tots els altres períodes medievals el joc de daus devia ser una presència molt important i seriosa en la vida de cada dia a tot arreu: es pot dir que no hi ha poeta que no els esmenti, són una imatge que a gairebé tots un dia o altre els ve al cap.

Hi ha encara una altra forma parcial i momentània, però efectiva, d'abolir l'atzar: els daus plombats o daus de milloria, que són els daus alterats perquè pesin més d'una banda que de l'altra. El seu ús, com a manera de guanyar-se la vida desvalisant innocents, era molt comú, i això també ho sabem per la freqüència amb què surt aquesta imatge als poemes i a les cançons dels antics.

I els antics sabien que els daus, a més d'abolir i no abolir l'atzar, fan perdre el seny, com l'amor. I de vós sap lo qui sens vós està, diu Ausiàs March, i per això "a joc de daus vos acompararé".