Alenada vinyesiana

Cabaret diabòlic / Una peça de Jenny Hollan

Beth Escudé / Àngel Burgas

L'Albí

138 pàgines. 15 euros

La publicació tocatardana dels dos textos guanyadors de la primera i la segona edició del premi Ramon Vinyes de Teatre, atorgat per primer cop el 2003 a Berga, és una molt bona notícia. Aquest guardó nasqué -en uns moments en què triomfaven de manera arrasadora els relativismes postmoderns- amb la voluntat decidida de convertir-se en un referent sòlid d'un teatre de qualitat literària, ideològicament compromès i estèticament revulsiu. Tot i les dificultats de consolidació i projecció, en part per la poca ambició de l'entitat convocant, ha aconseguit mantenir el llistó ben alt.

Cabaret diabòlic, de Beth Escudé, i Una peça de Jenny Hollan, d'Àngel Burgas, els premiats en les dues primeres convocatòries, preserven una certa alenada vinyesiana que les fa mereixedores del guardó. Si la primera es proposa de visibilitzar, en clau de cabaret, la incidència de la dona en l'evolució de la humanitat, la segona esdevé una reflexió, molt més especulativa, sobre les entranyes de l'art contemporani.

Escudé revisita el gènere del cabaret per donar veu pública a diverses dones més o menys cèlebres amb el propòsit de descabdellar el tema, d'origen bíblic, de la culpa. Com a mestressa de cerimònies i mare mítica, l'edènica Eva convoca a escena diverses figures històriques paradigmàtiques -des de la bella Helena de Troia fins a la pronazi Leni Riefenstahl- perquè l'ajudin a exposar els diversos caires desconeguts de la culpa vista des de l'òptica femenina. Com és habitual en el gènere, a més de les músiques i cançons i els números d'il·lusionisme o de circ, el text és trufat de referències d'actualitat, sobreentesos o interpel·lacions directes que volen guanyar-se la complicitat de l'espectador. Malgrat que presenti desequilibris de registre i de to, es limiti sovint a vorejar l'estereotip o cerqui la rialla amb més aviat poca gràcia, Cabaret diabòlic té interès com a proposta metateatral i com a incursió cabaretesca reivindicadora de la cosmovisió femenina.

Molt més sòlida en el plantejament i en la resolució, Una peça de Jenny Hollan explora els topants de l'art conceptual a través d'una imaginària artista americana de moda, que duu l'experimentació fins a l'extrem de convertir les seves vivències més íntimes en obres d'art. Obsessiva i infatigable, Jenny Hollan és una artista full time que, bo i esborrant impúdicament els marges entre la vida i l'art, transforma la seva experiència com a subjecte en objecte artístic, i acaba preparant una obra mestra, la darrera: l'exhibició de la seva pròpia agonia. Burgas alterna dos nivells narratius per crear un joc de distàncies i acostaments: la veu de la guia d'un centre d'art contemporani, que mostra i comenta les obres de Hollan, i les escenes que ens remeten a la seva vida privada o pública. La dràstica operació egoartistitzadora de Jenny Hollan posa en qüestió no tan sols el sentit i la finalitat del fet artístic o els mecanismes de mercantilització i banalització de l'art, sinó també els límits deontològics o el grau d'impostura ètica i estètica d'aquesta pràctica.