Amb ulls d'exillat

Baltasar Porcel, Carme Riera, Toni Catany, Toni Marí, Isidor Marí, Maria del Mar Bonet, Toni Mir, Elias Torres...Una primera invocació mental dels representants del món cultural català originaris de Balears però arrelats a Catalunya recull d'immediat aquests noms. Des de sempre, les pròpies característiques geogràfiques, culturals i administratives de les illes han empès moltes persones inquietes a buscat horitzons més amplis. De la mateixa manera que Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera han estat reclam d'artistes que hi han buscat la llum, la tranquil·litat i la natura com a fructíferes fonts d'inspiració, el panorama acadèmic de les illes, el desig de tastar la diversitat d'una ciutat més gran i les ambicions professionals han alentat el viatge en una part de la població autòctona. Molts han acabat fent arrels al lloc de destí. Des d'aquestes pàgines els anomenem exillats. Persones que no perden el vincle (familiar, sentimental) amb la terra d'origen, però a vegades la miren amb els ulls de qui no acaba de reconèixer-hi el paisatge de la infantesa, o sent que ja no hi pertany com abans. I d'altres que desitgen tornar-hi i els és difícil perquè tenen massa feta la vida aquí.

La llista d'exillats de l'àmbit de la cultura seria molt llarga i necessàriament incompleta. Podríem parlar, per exemple, de mallorquins com l'historiador Josep Massot, l'actor Pep Tosar, el dramaturg Rafel Duran, el músic Agustí Fernández, l'arquitecte Jaume Coll, els escriptors Sebastià Alzamora i Melcior Comas. O de menorquins com els editors Òscar Bagú i Marta Vilallonga, el fotògraf Toni Vidal, músics i cantants com Simó Orfila i Ramon Coll. I eivissencs com el secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, l'antropòleg i historiador Joan Mayans, l'artista Ricard Bofill... Lluny de tota vocació d'exhaustivitat i, més encara, de dibuixar cap cànon, hem volgut sentir la veu d'una desena de creadors de diferents àmbits, molts dels quals tenen en comú la seva joventut. Entre els més veterans, hem buscat que, sense ser gaire mediàtics, s'hagin distingit per la formulació d'una veu pròpia i l'exploració de vies de treball diferents, des del compromís i la resistència.

ROSA ESTEVA "La roba que faig és molt mallorquina"

El sobrenom de la seva padrina (com s'anomenen les àvies a Mallorca) ha fet popular la dissenyadora Cortana. Rosa Esteva, com figura als documents oficials, va néixer a Son Servera l'any 1975. Des de sempre es va voler dedicar a la moda, però abans d'inciar els estudis específics va estar un any a la facultat de Belles Arts de Barcelona. Casada amb un català, aquí es va sentir de seguida ben acollida professionalment. "Hi va haver moltes clientes que, sense conèixer-me de res, sense jo tenir un nom ni una marca, varen confiar en mi".

Té botiga a Barcelona, Madrid i Palma. De fet, va ser a la seva ciutat natal on va obrir la primera. Li feia il·lusió que fos així: "La meva roba és molt mallorquina, hi estic tan arrelada que es reflecteix en el que faig". De fet, li agradaria molt tornar-hi. Però no ho veu fàcil. Els tallers on produeix són a Barcelona (el seu compromís no lliga amb la deslocalització). I aquí ha nascut la seva filla, a qui transmet la seva estima per Mallorca. La dissenyadora reparteix el temps entre els encàrrecs (com vestuaris d'òpera i teatre) i les seves col·leccions. "Aquest any m'he proposat treballar més cap a dins que cap a fora, per atendre les necessitats de l'empresa", diu en un mallorquí pur. Projecta obrir algunes botigues més a d'altres països, i crear la seva pròpia fàbrica-taller. "M'agradaria que servís per la reinserció de dones. I ajudar que l'ofici de cosir no es perdi".

BARTOMEU MARÍ "Només amb exposicions, un museu no compleix el seu mandat"

El perigrinatge geogràfic de Bartomeu Marí (Sant Josep de sa Talaia, 1966), director del Macba, s'inicia també amb els estudis. Després de llicenciar-se en Filosofia a Barcelona, la passió per l'art el va portar a Brussel·les, València, Rotterdam i Sant Sebastià. "En aquest camp, has d'anar on hi ha feina". Però li venia de gust tornar a Barcelona, que al seu parer "té una situació privilegiada respecte a d'altres ciutats. Però li calen moltes coses per enriquir l'ambient cultural i artístic, on encara hi ha una mica de fragilitat".

"El sistema de l'art contemporani és molt complex i hi participen diferents actors. La relació entre ells encara pot millorar molt". Creu que la responsabilitat del Macba passa especialment pel treball amb el públic, "per fer reconèixer la importància de l'art en el moment en què vivim. El museu ho fa de manera polièdrica, des de la funció educativa, de recerca, de difusió, d'informació, lligada a l'estament universitari. Un museu que només fes exposicions no compliria al 100% el seu mandat".

Marí té clar que no podria fer una feina equivalent a Balears. "En aquests moments no és possible. Crec que el seu panorama artístic és aïllat. Hi ha moltes coses per explotar i no s'ha trobat la manera de fer-ho. Això no vol dir que sigui un panorama desolat, però sí que és desigual i molt poc organitzat, amb singularitats per a cada illa. Després de tants d'anys d'administració autonòmica, no hi ha una activitat que permeti parlar d'unitat cultural".

PEP RAMIS "A Celrà he anat construint 'una petita Mallorca"

Va sortir de Mallorca per estudiar violoncel i a Barcelona es va trobar amb la dansa. El ballarí i coreògraf Pep Ramis (Manacor, 1962) és la meitat de la companyia Mal Pelo, que va crear amb la seva companya, María Muñoz. Vint-i-cinc espectacles més tard, la solidesa de la seva trajectòria els ha convertit en referent, els ha permès potenciar col·laboracions amb creadors de molts àmbits, els ha obert les portes també dels museus i els ha reportat guardons com el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat per l'espectacle L'animal a l'esquena, que dóna nom també al prolífic laboratori de creació, formació i reflexió en xarxa que mantenen a Celrà (Gironès).

Defensor de la "cultura de la resistència", creu que les ciutats han deixat de ser el millor lloc per posar-la en pràctica i han cedit el testimoni a la perifèria. Al poble on viu i treballa s'ha anat construint "una petita Mallorca" feta d'oliveres, figueres, ginjolers i altres arbres importats de l'illa que l'ajuden a no enyorar tant un lloc del qual, irremeiablement, se'n sent bastant al marge. Al començament sentia un desig boig de tornar-hi, però assegura: "amb els anys deixes de reconèixer l'illa de la teva infantesa. I sents que ja no hi pertanys". D'haver-s'hi quedat, creu que la seva història ara seria ben bé una altra. "A Mallorca s'hi viu molt bé, però socialment la cultura és poc reivindicada i necessitada. La quantitat i la qualitat de feina que he fet aquí no l'hauria pogut fer allà". El naixement dels seus fills el va ajudar a situar-se: "casa meva és el lloc on hi ha la Maria i els nens".

JOAN MOREY "L'art contemporani va ser l'impulsor del meu projecte de vida"

Dissenyador de conceptes, provocador, potenciador de mestissatges entre l'art i la moda...Totes aquestes etiquetes han servit a Joan Morey (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1972) per gaudir de visibilitat professional en diferents moments de la seva carrera, feta sobretot de performances d'imatge fixa, en moviment i paraula. Ara per ara Morey prefereix definir-se únicament com artista. Va venir a Barcelona per estudiar Belles Arts. "La ciutat era plena d'energia i vitalitat just després de les Olimpíades. Mudar-me a un entorn cosmopolita, amb una oferta cultural i dinàmica, va ser un canvi molt important. Jo venia d'una illa on el més característic, encara que soni a tòpic, és la calma que s'hi respira".

"No puc imaginar què hauria fet si m'hagués quedat a Mallorca. Tal vegada ara no seria artista, seria gestor cultural, docent o escriptor". Està satisfet de la decisió presa. "L'art contemporani va ser l'impulsor del meu projecte de vida", diu Morey, que ha mostrat la seva obra en llocs com la Biennal de Venècia, Arco, Sydney o Milà. Aspira a suscitar en l'espectador "interès pel que succeeix al seu voltant des de punts de vista o maneres diverses d'enfocar la realitat. Interès per l'art i la implicació en els mecanismes de consum cultural". Però, especialment, que després d'afrontar-se amb la seva obra "ningú es quedi igual". No oblida els arrels. "Encara que els meus projectes es processin fora, moltes de les eines discursives provenen d'estilemes biogràfics i/o culturals mallorquins, que passats pel filtre de la meva mirada actualitzada troben un punt de sortida formal molt curiós".

JOSÉ MORELLA "Ara la ciutat és més internacional, però menys cosmopolita"

Nascut a Sant Antoni de Portmany (Eivissa) el 1972, a l'escriptor José Morella li va passar com a tants altres alumnes de l'illa. Acabats els estudis secundaris, la magra oferta universitària que s'imparteix a Eivissa no li va deixar altra sortida que el viatge. "Sóc una persona molt independent", diu Morella per explicar per què no ha tornat a la seva terra després d'acabar els estudis de Teoria literària que el van portar a la capital catalana. Visita sovint la família eivissenca i s'estima molt l'illa, però diu que acaba sent un lloc massa petit i de curtes distàncies, tant geogràfiques com emocionals, i afegeix que, fora de l'estiu, a Sant Antoni hi passen poques coses. Morella sempre ha volgut dedicar-se a la literatura. "Sempre estic escrivint", assegura. Però el camí de l'edició se li ha fet costerut i fins ara només ha publicat el poemari Tambor de luz i la novel·la La fatiga del vampiro. Fins que fa uns mesos va quedar finalista del premi Anagrama de novel·la amb Asuntos propios. El jurat va recomanar la publicació de l'obra, relat del segrest d'un pare per part de la seva filla, que vol avortar la relació del progenitor amb la dona de fer feines. La història, sobre la qual planeja constantment l'ombra del racisme, s'editarà el mes de febrer. Ja està escrivint la propera novel·la, a la qual dedica el temps lliure que li deixa la seva feina com a professor d'espanyol per a estrangers. I no planeja marxar de Barcelona: "em sento molt d'aquí, molt acollit". Ha vist canviar la ciutat. "Ara és més internacional, però paradoxalment menys cosmopolita que quan vaig arribar".

LLUCIA RAMIS "Barcelona m'ha permès fer tot el que volia"

Nascuda a Palma de Mallorca l'any 1977, la periodista i escriptora Llucia Ramis va sentir aviat "ganes de veure què hi havia fora". Va estudiar Periodisme a Barcelona; cada estiu feia pràctiques als mitjans de les illes i, acabada la carrera, s'hi va instal·lar per treballar. Va refer el viatge i, tret d'un parèntesi de tres anys com a redactora en cap de la revista literària Quimera, des d'aleshores ha treballat com a freelance. Col·labora amb diversos mitjans, entre ells El Mundo, on fa una crònica setmanal sobre l'activitat literària catalana.

Sempre ha compaginat la feina amb la seva passió per la literatura, que el Sant Jordi passat va esclatar amb l'elogiada novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, on retrata el que, virtuosa de la metàfora, ella anomena la "generació Ikea". Lluny d'una mirada autocomplaent, assegura: "tens 30 anys i vius com si en tinguessis 20 però amb la crisi dels 40". Sense contractes estables, ni compromisos, avesats a començar i recomençar constantment, com li ha passat a ella. Com a mínim en fa una lectura positiva. "Tinc l'avantatge que ara la crisi no em trenca els esquemes, perquè no n'he tengut mai". I ara planeja un nou canvi. "Sent que a Barcelona he complert una etapa. Potser torno a Mallorca a acabar la propera novel·la. O potser marxi a Canadà. Barcelona és molt estressant, però li he d'agrair que m'ha permès assolir tot el que volia: fer periodisme, escriure un llibre...".

AMANDA VICH "L'Espai Mallorca vol ser engrescador"

Amanda Vich (Palma de Mallorca, 1975) es va traslladar a Barcelona amb 18 anys i molta il·lusió pel camí cap a la independència que li oferien els seus estudis lluny de l'illa. Va cursar Sociologia i després un màster en gestió cultural que li va donar accés a l'Espai Mallorca, una entitat centrada en la promoció i difusió cultural de les illes a Barcelona de la que és directora. "Les nostres activitats atrauen un públic heterogeni. D'aquí i d'allà. No volem fer res provincià, sinó que sigui engrescador per a tothom", assegura. Creat pel Consell Insular de Mallorca en col·laboració amb el Gremi d'Editors de Balears, obre les seves portes a qualsevol escriptor, editor, músic, artista, actor o ballarí que tingui algun vincle amb les illes.

Amb una mitjana de tres actes per setmana, en els 10 anys d'activitat ha aconseguit construir ponts d'intercanvi, i també ha contribuït a fomentar la presència dels creadors balears a Catalunya, mès enllà de l'Espai. Vich es troba molt a gust amb la feina, satisfeta dels resultats i, com sempre passa, ansiosa d'un increment pressupostari que els permeti anar més enllà. A la seva comunitat d'origen, la inversió en cultura rep un magre 0,06% del PIB. A les illes troba a faltar estratègies de proximitat, des de biblioteques a centres cívics, que serveixin per fer teixit des de sota. I a Barcelona enyora el contacte amb la natura i la tranquil·litat. "Aquí hi ha molt soroll. La qualitat de vida no és molt alta".

NÚRIA MARQUÉS "A Menorca hi ha molt bona pedrera creativa"

La capacitat per abordar d'una manera quotidiana i fins i tot divertida els mals que persegueixen l'estressada societat contemporània és una constant en l'obra de la menorquina Núria Marqués (Ciutadella, 1975). Vídeo, instal·lació, fotografia, dibuix i escultura són les eines diverses que fa servir en el seu treball, ple de metàfores. Marqués es va iniciar en el món de l'art de ben petita. En tot cas, de nena no s'imaginava on era el seu destí professional i vital. En acabar el COU va marxar a Barcelona a estudiar Belles Arts, i s'ha acabat fent seva la ciutat. "Ara és casa meva. Hi he tingut moltes oportunitats, i la seva oferta cultural m'és indispensable". Després d'un parell d'Erasmus, a Anglaterra i a França, de tornada a Barcelona va fer un postgrau a Belles Arts "i allà vaig conèixer un grup de gent molt activa i em varen donar ànims i la visió que ser artista era possible. Quatre concursos, un parell de premis i unes beques, i al ruedo!", diu ella. De fet, ara també gaudeix d'una beca, que la mantindrà a Buenos Aires fins al Nadal. Hi està preparant una animació, que incidirà en la gran constant de tota la seva obra, que ella defineix com "els paisatges emocionals". Marqués ha voltat molt. La seva obra s'ha vist en llocs tan diversos com Finlàndia, Budapest, Tòquio, Xangai, Venècia. I també arreu d'Espanya, sovint a Mallorca, on hi té la galeria, la Maior. Amb 33 anys, considera que a la seva Menorca natal hi ha molt bona pedrera creativa. Però també que "necessiten una mica més de programació cultural contemporània. És un exercici d'educació". Però no dubta que hi tornarà. "Ben segur que hi acabaré. ¡És un lloc amb una qualitat de vida excepcional!".

BLAI LLOPIS "El Lliure va ser la meva millor escola"

L'actor de Ciutadella Blai Llopis (1954) és, de tots els exillats d'aquestes pàgines, el que porta més temps fora de l'illa on va néixer. "És una de les terres més boniques del món, però també és molt avorrida. En termes culturals, allà ho tenia cru", diu, 33 anys després d'haver fet les maletes. Ell també és un dels pocs que ja sabia que no hi havia retorn. A Menorca estudiava solfeig, assajava amb una companyia de teatre d'aficionats però veia que el sostre era molt a prop. "En aquella època, als meus pares els horroritzava la idea de tenir un fill actor. Però quan van morir vaig marxar. Era el 1975, vaig entrar a l'Institut del Teatre, on tenia de professor Fabià Puigserver, Pere Planella i Lluís Pasqual, i uns mesos més tard ja vaig entrar a la companyia del Lliure, que va ser la millor escola".

Al Lliure es va desprendre del seu accent. El van ajudar Carlota Soldevila i el mateix Puigserver. "Em feien practicar després dels assajos". Ell ho agraeix de tot cor perquè no volia ser el menorquí exòtic de les funcions. Ara ningú li nota ja l'origen, però quan torna a l'illa el retroba en 10 minuts. A Catalunya s'ha prodigat en el teatre (La Cabra, Nausica, Antoni i Cleopatra), cinema (En brazos de la mujer madura, El amante bilingüe) i televisió (Ventdelplà , Setze Dobles...). Ara és professor a l'Institut del Teatre. "A Menorca, s'hi viu tan bé que no hi ha gaire espai per poder apreciar altres belleses de l'esperit i de l'intel·lecte. El panorama és desolador".

JOSEP PERE PEYRÓ "La meva vida i el teatre són el mateix"

Amb poc més de 20 anys, l'actor, dramaturg i director escènic Josep Pere Peyró (Palma de Mallorca, 1954) va aterrar a Barcelona i va entrar en contacte amb la gent del Teatro Fronterizo, capitanejat per José Sanchis Sinisterra, i es va embarcar amb ells en la creació de la Sala Beckett. "Allà vaig fer una formació integral. Actuava, feia escenografies, llums...". Hi va trobar els companys amb què crearia la primera de les tres companyies que ha engegat fins arribar a l'actual, La Invenció. Fundada l'any 2000, és també un centre de producció i distribució des del qual Peyró explora la seva visió holística de l'escena. "La meva vida i el teatre són el mateix", diu l'autor i director. "El teatre no només té una dimensió artística. N'hi ha una altra, que és social, terapèutica, fins i tot curativa".

De la molta feina feta per Peyró destaca la 'trilogia africana', dedicada a la immigració. A ella pertany Les portes del cel, que es representa en un contenidor de mercaderies amb capacitat per a només 28 espectadors, i invoca sensacions molt properes a les dels clandestins en els seus viatges sense papers. Peyró viatja sovint a Mallorca i creu molt en la necessitat de crear ponts artístics entre Catalunya i les illes. Una prova és l'espectacle, escrit i dirigit per ell, que ha començat a assajar amb Blai Llopis al repartiment. Es diu La vida lluny dels poetes i és una coproducció entre el Teatre Principal de Palma i tres centres d'arts escèniques de Catalunya.