Panorama del gavià

Dalt d'una casa de pisos hi ha una xemeneia que no deu servir i ara un gavià hi ha instal·lat el seu punt de mira, de guaita, de veure el món. És el seu lloc, simplement s'hi està, hi passa l'estona, s'allisa les plomes... Hi és cada dia i s'hi passa hores. És femella i es pensa que és la reina, de l'eixample. Sembla un filòsof o encara més, un prefilòsof. De tant en tant estira pandiculosament una ala. Sol posar-se més aviat cara a ponent, per veure el carrer Provença com es perd enllà de la Model i cap a Sants. A vegades desapareix, se'n va d'expedició. Algun cop li sento el crit, la rialla. Ara mateix, des del pis, el veig, sembla l'esfinx d'un món de finestres, de parets, un món tancat i gairebé d'ofec. Però si me'n vaig i pujo a Montjuïc, a davant del museu d'art, a mirar la ciutat, veig el món del gavià i és un món ample, obert, una mar de terrats sobrevolable amb quatre cops de l'ala, molt interessant.

Davant del MNAC cap a la dreta mirant a Barcelona, hi ha un punt que s'arriba a veure, enllà de la plaça Espanya i de la plaça de toros, l'esclat de color de la dona i ocell mironiana. S'hauria de canviar de lloc l'hotel de la plaça, perquè mig tapa la visió de la dona i ocell des d'aquest mirador privilegiat. La plaça de bous, els últims anys, abans que la toquessin, tenia tota l'arena envaïda per arbustos i fins un parell d'arbres, era una de les coses més boniques de la ciutat, hi vaig entrar un cop amb l'excusa que hi rodaven la pel·lícula sobre Arthur Cravan, que hi havia boxejat en temps de la guerra del 14-18.

Al centre de la plaça el monument de Jujol, que segons ell és tot copiat de coses bones, representa la idea catalana d'Espanya: els castellans no ens entendran mai a nosaltres els espanyols, que deia aquella àvia gracienca. Inscrit en un cercle, el monument és triangular, són les tres cultures, la gallega portuguesa, la de les Castelles, i la catalana valenciana balear, totes tres ibèriques llatines en terres que durant temps foren dels moros. El món navarrès basc va a part, és el pinyol d'on venim tots, i mira amb un ull a la banda hispànica i amb l'altre a la gascona i bretona i britànica. Les contrades catalanes de més a prop dels Pirineus de sempre han basculat també cap a l'altra banda i lligarien més, si existís, amb el món occità provençal, gascó, llenguadocià i llemosí que, però, quedà malferit per sempre el segle XIII en l'etnocidi conegut com la croada contra els albigesos. A Barcelona, a les pujades muntanyoses de cap al parc Güell, els hi tenim un carrer dedicat, als albigesos.

El malagueny catalanitzat Diego Ruiz, en unes conferències del 1931 sobre el crim dels reis catòlics i la unitat d'Espanya, deia que si volen que ens hi entenguem tots, catalans i portuguesos i tot, amb Espanya, el primer que s'ha de fer és eliminar aquest nom tacat de sang i posar-n'hi un altre. Ell proposava Sefarad o bé un nom neutre per l'estil d'Estats Units, per exemple Península del Trànsit. Després de dir la conferència per primer cop, a l'Ateneu Barcelonès, Ruiz no va dormir, es va passar la nit posant per escrit el que havia dit i en va fer un llibret inflamat que de tant en tant treu el nas en alguna llibreria de vell.