Formes

Veig, publicada en una revista, una imatge del futur skyline de Chicago. Entremig dels gratacels de la ciutat que es reflecteixen al llac Michigan s'alça una mena de filaberquí gegant, de més de sis-cents metres. Un gratacel residencial, és a dir, per viure-hi, que promet ser el més alt del món en aquesta "especialitat" dels gratacels. És un projecte de l'abominable Calatrava, l'empastifador de València i de tantes altres ciutats del món mundial, Venècia inclosa.

Les ciutats, així ho sembla, necessiten bibelots gegantins per decorar-se, i així, la nostra turistitzada Barcelona s'ha deixat construir el bibelot de Nouvel en forma de bala, ara ho fa amb el de Bofill, en forma de vela, i aviat veurem com se n'alça un en forma de bola... La bola que entre uns i altres ens volen fer empassar: la gran mentida a què s'ha reduït aquella anomenada civilització occidental.

Per què els edificis han de tenir una forma referencial a qualsevol objecte aliè a l'arquitectura? No en tenen prou els arquitectes i els polítics amb les formes que genera la construcció, la funció i el propi llenguatge arquitectònic? Tan poca confiança tenen, uns i altres, en aquest llenguatge? Gerhy, a Bilbao, ha de fer equilibris per sostenir aquell munt d'encenalls gegants de titani rebregat. Herzog i De Meuron han de fer atzagaiades estructurals perverses per fer levitar la central elèctrica madrilenya -tan anodina- que hostatja el Caixafòrum de la capital d'Espanya. L'inevitable (i abominable, com he dit) Calatrava necessita mecanismes teatrals gegants per moure la seva parpella valenciana. Ja no confien, els arquitectes, en l'arquitectura, que s'hagin de passar a aquest híbrid entre l'escultura, el circ i l'escenografia fora d'escala? Sembla que no.

I els polítics, que haurien de frenar aquests excessos que embruten les nostres ciutats, aplaudeixen, els cau la baba, faciliten, modifiquen plans, qualifiquen i desqualifiquen solars, i així fan possibles aquestes escenografies d'aquesta narració estúpida en la que ells són els protagonistes i el desgraciat conjunt dels ciutadans els comparses.

Forma de cogombre, forma de supositori, forma de filaberquí, forma de vela, forma d'ull. Quan s'atrevirà algú a la forma de tifa? Però deixem-nos de bromes. Tot això no fa més que posar en evidència la gran mentida en què ens volen fer viure.

Quan aquest estiu es va estavellar aquell avió a Barajas, un nen supervivent només preguntava quan s'acabaria la pel·lícula. Aquell pobre nen confonia realitat i ficció. Tots som aquell pobre nen, perduts sense voler-ho en una realitat espantosa que ens volen vendre en la forma d'una ficció, potser perquè ens pensem que l'infern quotidià tindrà algun final. No, la corrupció, la misèria, la incompetència, l'abús, són reals. I el primer pas per lluitar-hi és veure la realitat tal com és, lluny de les escenografies, pretesament divertides, d'una ficció pensada per entabanar-nos i mig anul·lar-nos, pensada per devorar-nos millor.